Carta del director

Llorenç Planes, indesinenter 

 


Quan ja tancàvem l’edició d’aquest butlletí, ens arriba la notícia de la defunció de Llorenç Planes Vilella, infatigable promotor d’activitats culturals i catalanistes a Balsareny.

Nascut a Bagà el 1912, va venir de petit a Balsareny als onze anys. Als 17 es va traslladar a Barcelona, en plena dictadura de Primo de Rivera, un ambient d’absoluta de repressió de tots activitat nacionalista. Amb tot, a la ciutat comtal va entrar en contacte amb grups excursionistes, va visitar museus i assistir a concerts i es va anar integrant en àmbits nacionalistes. Amb la Dictablanda del general Berenguer (1930), un règim més tolerant, va tornar a Balsareny poc abans que es proclamés la II República.

Aquí, juntament amb altres balsarenyencs que compartien les seves inquietuds, va fundar la secció local de Palestra, una associació catalanista que fomentava el coneixement de la cultura i la història del país. Així, als anys 30, Palestra va organitzar a Balsareny conferències (en una va venir el fundador de l’entitat, Josep M. Batista i Roca), classes de català i d’història de Catalunya i fins i tot sessions de cinema mut amb subtítols en català. També en l’àmbit de Palestra va contribuir a fundar la secció local de Minyons de Muntanya, antecedent de l’escoltisme balsarenyenc.

Palestra va ser il·legalitzada després del 6 d’octubre de 1934, quan la República va fer un gir cap a la dreta de la CEDA. Planes, en aquell temps, es sentia proper a la ideologia nacionalista d’ Acció Catalana —partit fundat per intel·lectuals com Lluís Nicolau d’Olwer, Antoni Rovira i Virgili o Jaume Bofill i Mates—, tot i que mai no hi va estar afiliat. Més endavant es va sentir proper als postulats de la UDC, a través de la seva amistat amb Miquel Coll i Alentorn, que seria president del Parlament de Catalunya.

De retorn a Balsareny, en uns anys quarantes i cinquantes especialment foscos i repressius, sempre va intentar aprofitar qualsevol escletxa per organitzar activitats culturals de contingut català. Així, amb altres persones del poble, va fundar una colla sardanista i l’Esbart Dansaire, que va tenir molt ressò a tota la comarca en aquell temps en què no es podia emprendre res que sonés a catalanista sense arriscar-se a tenir maldecaps seriosos.

 El 1961, quan l’Ajuntament inaugurava la nova zona esportiva municipal en un indret conegut com “els Ametllers”, com que aquell any es commemorava el cinquantenari de la mort del poeta Joan Maragall, va proposar i aconseguir que s’hi erigís un monòlit a la seva memòria, amb un poema titulat precisament “L’ametller”. El monòlit va estar molts anys a l’entrada del camp de futbol, i després va ser traslladat al recinte del col·legi Guillem de Balsareny.

Planes va ser dels primers que va intuir la possibilitat d’aprofitar el castell de Balsareny com a seu d’activitats culturals. En aquest sentit, juntament amb altres persones de Balsareny, va crear l’entitat “Amics del Castell” (que, per imperatius legals, va haver de constituir-se com a secció local dels “Amigos de los Castillos”, associació ja existent). L’entitat va organitzar al castell conferències sobre temes de cultura catalana —van venir-hi, entre altres, Joan Triadú, Pere Català-Roca i Rafael Tasis— i hi va celebrar una exposició-presentació de l’obra del Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Alcover i Moll, magna obra lexicogràfica que aleshores, després de la guerra, reprenia la publicació i buscava subscriptors. Més endavant, els anys 1964-1966, va contribuir a organitzar els “Octubres d’Art al Castell de Balsareny”, amb concerts de música clàssica i cant coral, l’actuació del grup de mim “Els Joglars” en la seva primera època, amb Albert Boadella, Carlota Soldevila i Anton Font.

Llorenç Planes va col·laborar amb totes les activitats culturals de Balsareny, entre les quals la Festa dels Traginers. Als anys 50 va acompanyar l’il·lustre filòleg Joan Coromines en la seva visita a Balsareny per recollir dades toponímiques, i hi va mantenir correspondència. Als anys 60 va contribuir a promoure uns cursos de llengua catalana per a adults, a càrrec del balsarenyenc Josep Calmet, que es van haver d’interrompre arran d’una denúncia, per manca de permisos. També va ser cofundador del Cercle Cultural de Balsareny, com a membre dels Amics del Castell. El 1976 va col·laborar amb el Congrés de Cultura Catalana, entre altres moviments cívics del moment. L’any 1986 va rebre la Medalla d’Or de Balsareny i va participar en la celebració del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 2003 va merèixer el Premi Bages de Cultura per la seva trajectòria.

Una de les seves principals virtuts és que les activitats que va emprendre o promoure no les feia mai tot sol, ni en buscava el protagonisme, sinó que va saber rodejar-se d’altres  persones que compartien les seves inquietuds i a les quals estimulava amb la seva perseverança. Darrerament, l’inexorable pas del temps l’havia anat apartant de tota activitat; però encara el recordo, amb 80 anys llargs, passejant pels camins del poble amb una envejable agilitat, i pujant les escales de casa per portar-me i intercanviar llibres i revistes, ja que la seva curiositat per la cultura era innata i inesgotable. Encara, fa tan sols quatre anys, l’Onze de Setembre del 2005, va assistir a la lectura de poemes a la biblioteca Pere Casaldàliga, a càrrec dels Pastorets de Balsareny, i em comentava que amb els exemplars de publicacions catalanes d’abans de la guerra, cartells, programes i llibres que conservava a casa seva, es podria fer una exposició ben interessant.

Si l’havia de descriure, el recordaria amb uns versos de Salvador Espriu: “Hem viscut per salvar-vos el mots / per retornar-vos el nom de cada cosa, / perquè seguíssiu el recte camí / d’accés al ple domini de la terra.” O bé, del poema del mateix autor Indesinenter (que vol dir ‘infatigablement, incansablement’, que és com ell treballava): “Alçat sense repòs, per sempre més, / home salvat en poble, contra el vent.”  I encara, aquells versos de J.V. Foix, cantats per la Coral Sant Esteve de Balsareny el 30 d’abril de1986, després que en Llorenç fes el parlament de l’acte de presentació del Congrés Internacional de la Llengua Catalana (vegeu Sarment 125, juny 1986): “Obrim serens la nostra parla / als mil parlars del món amic, / amb les clarors d’un verb antic / vora la mar, i al peu dels cims. / Durs al treball, per terra endins, / solquem el pla que volem lliure: oberts a tots, viure i conviure.”

El trobarem a faltar, però ens quedarà sempre el seu record i el seu mestratge.

Ramon Carreté