Una qüestió de sort

 

El passat 27 d’octubre de 2009, sortint de l’habitual taller de manteniment del meu cotxe i enfilant el camí de retorn a casa, vaig enfilar la carretera BP-4313 en direcció Avinyó. En arribar a sota del mas Puigdorca, vaig veure que em venia un cotxe amb matrícula francesa per darrere. Veient que venia amb molta pressa, vaig posar l’intermitent de la dreta per fer-li el senyal que passés, i em va passar.

Continuant el meu camí, per sorpresa, aproximadament 500 metres més enllà, sota del repetidor, veig el vehicle en situació d’aturada, però sense cap senyal d’emergència, amb dues rodes damunt l’asfalt i les altres dues al voral. Al creuar-me amb ell, vaig sentir un “crec”, i em vaig pensar que una de les meves rodes havia aixafat alguna pedra. Sense més, vaig seguir en sentit Cornet, però en arribar a l’alçada dels Plans vaig tornar a veure pel meu retrovisor el cotxe francès que em feia senyals amb ells llums. Vaig quedar sobtat, doncs no sabia de què em volien alertar. Amb una marxa prudent, se’m van acostar mentre em feien més avisos tot traient les mans per les finestres. Allà no em podia parar ja que no hi havia voral utilitzable, i en arribar a l’era d’una d’aquestes casetes que es troben situades prop de la casa pairal de Manivertes, em vaig aturar.

Vaig baixar del cotxe, i el vehicle que venia al darrere es parà al costat. En baixà una persona jove d’entre 35 i 40 anys, qui em va saludar amb un accent francès, demanant-me si parlava català. Aleshores em va dir que al passar-lo abans li havia trencat el mirall del retrovisor exterior, tot ensenyant-me el de la porta del conductor. Vaig veure que el retrovisor oscil·lava d’una manera estranya  però no estava trencat. Llavors, va continuar dient-me que mirés al darrere del meu cotxe, que s’hi veia un senyal de rascada en negre, la qual cosa em va sorprendre, ja que fregant-lo se’n va anar. I m’acabà dient que al meu cotxe no li havia passat res, i si podíem pujar al cotxe per poder fer els papers de l’assegurança. Dins el meu cotxe, tots dos, ja que l’altre no va baixar del seu cotxe, va començar tot un munt de simulacions, fent veure que trucava a la meva asseguradora, entre altres. De fer el document que cal emplenar en aquests casos no me’n va parlar en cap moment.

Resumint, primer em va demanar 800 euros dient que era la franquícia que jo tenia i que mitjançant un taló la meva asseguradora ja me’ls reemborsaria. En comprovar que jo no els hi podia pas donar, va rebaixar la quantitat a 200. Com és de suposar, jo tampoc no els tenia. I jo li vaig dir que anéssim al meu taller i allí ho arreglaríem tot. Veient que no duia res de valor —segur que aquesta va ser la meva sort—, el jove va sortir del cotxe i em digué que ja els pagaria ell, els 200 euros. Va tancar la porta i em va deixar marxar.

Josep Gudayol i Puig