El Tour del Mont Blanc (II)
Les segones parts també poden ser bones

 

 

Està comprovat que tenim la capacitat d’oblidar els mals moments. Això va ser el que vaig pensar, ara fa aproximadament un any, quan el David em va dir que volia tornar a participar en el Tour del Mont Blanc. Després d’uns moments d’incredulitat, vaig constatar que no feia pas broma. Aquest cop hi aniria acompanyat del Ramon, el Tines, el seu company de fatigues muntanyenques, i jo també tindria una companyia especial: el meu pare! Tots quatre, doncs, vam començar a preparar l’aventura amb renovada il·lusió, els uns per viure-la per primera vegada, i els altres per reviure el record del 2008 i superar, si era possible, el temps obtingut en aquella ocasió.

El David i el Ramon van fer una bona temporada de preparació. Entre altres curses, van participar en la primera edició de l’Ultra Trail d’Andorra, que inicialment havia de donar la volta completa al Principat (105 km), però que finalment es va haver de retallar a “només” 90 km per culpa del fort temporal que va afectar Andorra aquell cap de setmana. Varen fer també la travessa dels Cavalls del Vent (98 km) en només 16 hores, i cada cap de setmana s’entrenaven al Berguedà fent jornades de 5 o 6 hores. La bona preparació obtinguda va ser fonamental, perquè els va ajudar a superar amb dignitat el gran repte que eren a punt d’encarar.

Al febrer ja vàrem comprar els quatre bitllets que el 27 d’agost ens durien a Ginebra. I com que el temps vola, en menys del que ens pensàvem, ja havíem aterrat als Alps.

Com era d’esperar, l’ambient a Chamonix els dies de la cursa va tornar a ser insuperable. Places i carrers estaven farcits de gent de tot el món, amb ganes que comencés l’aventura que ens duria a tots —corredors i acompanyants— a recórrer tres països en només un cap de setmana!

I, per fi, va arribar el moment. A les 18.30h de divendres 28 d’agost, 2.300 sky runners sortien de la Place de l’Amitié de Chamonix. És un moment difícil de descriure, penso que s’ha de ser allà, entre la multitud, sentir com se’t posen els pèls de punta quan sona la preciosa cançó del Tour (1) per arribar a comprendre que tot plegat és més que una cursa. Per a tots els que érem allà, aquell instant era la materialització de molts somnis i de mesos (fins i tot anys!) d’una important preparació, tant física com logística. No oblidaré mai els ulls del meu pare, emocionats i brillants, després que la multitud s’esvaís de la plaça. L’aventura acabava de començar: teníem davant 46 hores intenses per seguir el David i el Ramon i fer, nosaltres també, la volta al massís del Mont Blanc.

Els primers 50 quilòmetres els van fer un xic per sota del temps que havia fet el David l’any passat. I és que la primera nit va ser força freda a la vall, però a les muntanyes, els corredors, a més de fred, van tenir una companya inesperada: la boira. Això va fer que fins i tot el vencedor de la cursa per segon any consecutiu, el joveníssim Kilian Jornet, hagués de minorar la marxa. Quan va sortir el sol, però, la temperatura va pujar i dissabte va acabar sent un dia fantàstic.

El meu pare i jo vam matinar força; a les sis del matí ja agafàvem un autobús que ens conduïa a Courmayeur, Itàlia, a través del túnel del Mont Blanc.

El David i el Ramon van arribar a aquest primer gran control a dos quarts de nou del matí, després de 78 km de cursa. Els esperàvem amb ganes de veure’ls i de saber com es trobaven. I vaja, semblava que la cosa els anava prou bé, sobretot després de canviar-se de roba i d’omplir una mica la panxa!

Quan van reprendre la marxa, el meu pare i jo ens vam quedar a fer una mica el turista per Courmayeur, un poble típicament alpí, arrecerat sota l’assolellada cara sud del gegant blanc.

A mig matí, un altre bus ens va retornar a Chamonix i, mentre dinàvem, el Ramon i el David recorrien el vessant italià de la cursa i afrontaven, amb èxit, l’ascensió del coll més alt de la travessa, de 2.537 m. El coronaven a les tres de la tarda, i assolien, així, el quilòmetre 99.

Una hora després, a les quatre, vam viure l’arribada triomfal d’en Kilian Jornet a Chamonix. Havia aconseguit, per segona vegada, guanyar la cursa de muntanya més dura d’Europa i fer-ho amb una hora de diferència respecte del segon classificat! Molts haurien d’aprendre de la seva gran senzillesa i humilitat. Jo em vaig emocionar moltíssim en veure’l arribar aferrat a una senyera, amb aquella espurna d’il·lusió als ulls que només es té als 21 anys.

Però no podíem badar! Havíem quedat amb el David i el Ramon que ens veuríem a Champex, Suïssa. Així, doncs, després de gairebé dues hores de viatge tortuós, vam arribar al Valais suís. Més aviat del que esperàvem, a les 19.30h, ja els teníem amb nosaltres. Estaven sorprenentment bé, sobretot tenint en compte que es trobaven al quilòmetre 120... El sopar calent els va acabar de revifar i quan van deixar enrere el control estaven francament animats i preparats per encarar la segona nit de cursa. El meu pare i jo vam arribar a l’hotel cap a mitjanit, contents de saber que estaven bé. Els missatges al mòbil que jo anava rebent durant la nit m’informaven dels controls que superaven; anaven sense presses, però a bon ritme.

L’endemà, diumenge, vaig matinar per veure’ls arribar, perquè calculava que serien a Chamonix cap a mig matí, però m’equivocava. La segona nit va ser encara més freda que la primera i, és clar, això els va passar factura. A més, el David patia molt dels peus i el Ramon pràcticament s’adormia dret. Suposo que només una fortalesa mental enorme ajuda a superar moments durs com aquest. Jo mateixa hauria tirat la tovallola, segur. Però no pas ells. Entre l’un i l’altre van decidir tirar endavant, tenien hores de sobres per acabar i la il·lusió i l’orgull van poder més que l’esgotament. A les onze del matí coronaven la Flégère (1.877 m), l’últim coll de la cursa, només a 7 km de l’arribada. Jo, que ja estava dels nervis, vaig enfilar el mateix caminet que havia fet l’any passat per anar-los a trobar. Aquest cop vaig arribar fins al Chalet la Floria, un racó d’autèntica postal amb unes vistes espectaculars sobre el Mont Blanc, més o menys a uns 3 km de Chamonix. Allà vaig esperar-los impacientment, fins que finalment van arribar! Anaven a poc a poc, i no era pas per menys. El desnivell era considerable i els peus, després de tants quilòmetres, ja treien fum. Però mica a mica vam anar baixant fins al poble. El meu pare, milers d’espectadors i la victòria els esperaven! A dos quarts d’una del migdia creuàvem junts l’arribada, amb el cor encongit i la pell de gallina de veure tanta gent i escoltar els forts crits d’ànim que rebien! Finalment, 42 hores i 6 minuts de cursa, dues nits sense dormir, 166 km i 9.400 m de desnivell positiu... Com diu la cançó, aconseguir-ho és conquistar el paradís!

Un cop a l’hotel, mentre el David es treia els mitjons brutíssims de pols i terra, em va dir: “Els meus peus no estan fets per això..., no tornaré a fer cap ultra mai més!”. Mmm... Vols dir?

David i Ramon: moltíssimes felicitats per superar-vos a vosaltres mateixos i demostrar, un cop més, que sou unes feres! Gràcies també, papa, per voler venir amb nosaltres i deixar-te embriagar per la màgia dels Alps.


Montse Solà Rodellas

(1) The Conquest of Paradise, de Vangelis. El títol de la cançó vol dir “La conquesta del paradís”.