Entrevista a Lluís Galter, director de ‘Caracremada’

 

Les comarques del Bages, el Berguedà i la Cerdanya han acollit durant els mesos de juliol i agost el rodatge del film que té com a protagonista a Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada i considerat el darrer maqui català. Des de Sarment hem volgut parlar amb el director de la pel·lícula, el figuerenc Lluís Galter, que amb un equip molt jove i de 25 persones, ha realitzat el seu primer llargmetratge.

- Ens podries explicar com va sorgir la idea de fer una pel·lícula sobre en Caracremada i com, a poc a poc, ha anat evolucionant fins a convertir-se en un projecte amb el recolzament d’un productor com Paco Poch?

Tot va començar fa un parell d’anys, pensant com encarar un projecte documental sobre la filosofia de l’absurd i el “Mite de Sísif” d’Albert Camus. Un bon amic em va fer cinc cèntims d’un tal Caracremada, un maqui que havia plantat cara a la dictadura de Franco durant més de quinze anys, la major part amb mitjans precaris i gairebé sol, als boscos de la Catalunya central. A partir d’aquí em vaig anar documentant, l’equip va anar creixent, es va crear l'associació cultural Passos Llargs i vam començar a presentar un projecte de llargmetratge a diferents institucions (Ajuntament de Figueres, Diputació de Girona, Memorial Democràtic, Museu de l’Exili de la Jonquera, Consell de les Arts...). El projecte va anar creixent de manera molt orgànica, de mica en mica i garebé sense adonar-nos-en, durant un any i mig. Quan el rodatge s’acostava, en Paco Poch i la seva productora Mallerich Films es van sumar a la iniciativa.

Durant el rodatge. Al centre dret, Lluís Galter, director del film

- Després d’escriure 10 versions diferents del guió vau començar a rodar una pel·lícula on no hi ha pràcticament text. És simplement un exercici d’estil?

Deu versions de guió poden semblar moltes però no ho són. I durant aquest procés la pel·lícula pot haver canviat de manera substancial tres o quatre vegades. La resta de versions són variacions sobre un mateix esquelet que es manté intacte. El moment en què la pel·lícula canvia (inevitablement, ja que canvia el suport d’escriptura: de les paraules a les imatges, dels personatges a les persones... ) és durant el rodatge i, sobretot, en el muntatge. Potser és un exercici d’estil, però no és simplement un exercici d’estil. Hi ha un punt de vista sobre els fets i sobre la història, una interpretació del personatge en base a la “tesi” sobre la qual s’organitza el relat (l’absurd i l’home rebel, en el sentit camusià). I el fet que hi hagi més o menys text no té més trascendència. Els personatges parlen poc perquè tenen poc a dir-se i molt a fer. En un context com el del moviment anarquista, la nostra proposta de posada en escena és la de “l’acció directa”.

- Com vau fer la selecció dels 18 actors? Per què n’hi ha de professionals, com Lluís Soler o Aina Calpe, i també d’amateurs?

Cada personatge, per la seva naturalesa més o menys complexa, requeria unes necessitats i unes virtuts concretes pel que fa a la persona que l’havia d’interpretar. D’aquí que obríssim totes les vies possibles per trobar-los on calgués. També cal dir que en el mateix procés de càsting podia canviar l’enfoc d’un personatge en funció de l’atzar i de la idiosincràcia de la gent que ens anàvem trobant. En qualsevol cas, que siguin o no siguin actors, en el fons només és una categoria que es desdibuixa en aquesta pel·lícula. Hi ha una coherència entre tots ells, un equilibri interpretatiu. Pel que fa al personatge d’en Ramon, en Lluís Soler va ser una prioritat des del primer moment. El repte com a actor era que “fes sense fer res i que fos sense semblar-ho”. Al veure’s privat de la paraula havia d’expressar-ho tot amb els matisos del gest i la mirada. Un cas diferent va ser el d’en Domènech Bautista (Massana). Pel tipus de personatge, tot apuntava que havia de ser un actor professional. Però alguna cosa ens deia que el contrapunt d’en Ramon havia de sortir d’una altra banda, que no fos la pantalla o els escenaris. Finalment ens vam arriscar amb algú que pertanyia a un món totalment diferent. Quan el vam conèixer per casualitat en un bar de Solsona, vam saber que havia de ser ell, amb la mateixa seguretat que havíem sabut que en Ramon seria en Lluís Soler. En Domènech fa un Massana particular, infinitament millor del que ens hauríem pogut imaginar, d’una humanitat desbordant. En Mingo té una intuïció i una capacitat per transmetre emocions que no s’aprenen enlloc.

Lluís Soler durant el rodatge

 - El film s’ha rodat en indrets on van passar els fets, com la Creu del Perelló, on va morir, i d’altres de la zona on s’hi han trobat referències. És, per tant, un documental fidel a la història de Ramon Vila, o és ficció?

És difícil inscriure la pel·lícula dins un gènere concret. Difícil i innecessari al mateix temps. És més honest agafar certs elements per separat i emmarcar-los en un o altre territori.  En primer lloc cal dir que “Caracremada” no és un biopic d’en Ramon Vila Capdevila. No pretén explicar la seva vida ni recrear-la de manera “objectiva” com si fos la crònica d’uns esdeveniments. En aquest sentit és una ficció que parteix d’un personatge històric real i l’interpreta, en fa una “imatge subjectiva”. Aquest fet també es pot extrapolar a la lectura del personatge de Marcel·lí Massana, per exemple, i parteix de la nostra convicció que és impossible construir una “imatge objectiva” d’algú, sigui qui sigui, per més dades que es recullin i més veus que es contraposin. És una fal·làcia, una paradoxa. L’objectivitat no existeix, i en el cas d’en Ramon Vila, aquest fet es radicalitza; per tant, creiem més honest recórrer a la subjectivitat estricta. Qui sàpiga realment qui era en Caracremada, que tiri la primera pedra. La mentida es pot evitar però la “ficció” és indefectible.

Pel que fa als indrets on hem situat l’acció de la pel·lícula, la seva tria s’ha realitzat partint d’una lectura i una interpretació de la història practicada des del present. Una de les convencions de les pel·lícules històriques obligaria a reconstruir el poble de Peguera tal com era als anys cinquanta. O la masia de la Creu del Perelló, per posar dos exemples evidents. Nosaltres, en canvi, filmem aquests indrets tal com són ara, posant en evidència el pas del temps, les runes de la història, l’oblit a què ha estat sotmesa i la resistència d’aquests espais a desaparèixer. Podríem dir el mateix dels boscos d’ara i els d’abans, molts d’ells irrecuperables degut als incendis. Això té a veure amb el “documental” o el “document històric”, encara que de manera indirecta i filtrada a través dels mecanismes de la “ficció”.

El Vilar i Cal Castellà de Balsareny són dos dels escenaris del llargmetratge. Per què aquestes dues cases de pagès, gairebé en ruïnes, van ser les escollides per gravar-hi dues escenes del film?

Les cases de pagès d'El Vilar i Cal Castellà desprenen un aire elegíac, crepuscular i decadent, que reforça la idea de la pel·lícula, no només com a concepte sinó també a nivell dramàtic, dins la trama dels personatges.

Fotograma del film. Domènec Bautista (Massana) a El Vilar

- Quan el podrem veure a la gran pantalla? Teniu pensat presentar-lo a algun festival?

Ara la pel·lícula està en fase de muntatge. Tenim previst que estigui llesta a principis de l’any que ve. La recerca de distribuïdora també està en marxa. La nostra idea és estrenar-la primer als llocs on s’ha rodat, perquè la vegi la gent més propera i familiaritzada amb la història i els personatges. Paral·lelament mirarem de presentar-la a festivals nacionals i internacionals, així com a televisions d’aquí i arreu.

- Un cop acabat el rodatge, amb actors professionals i amateurs, i amb un equip tan jove al teu costat, com valores la teva primera experiència com a director? Et ronden nous projectes ja pel cap?

Molt positiva. M’ho he passat molt bé i he après molt. I la gent de l’equip tècnic i artístic diuen el mateix. O sigui que de moment ja n’hi ha prou. Malgrat fóssim joves i amb poca experiència, tothom ha fet una feina extraordinària. No es pot demanar més. De moment no tinc cap projecte en ment. Prou feina tenim a acabar de fer bé aquest. L’any que ve ja ho veurem. Esperem que la cosa no decaigui.

Laia Prat i Ortega