COL·LABORACIONS

... I van trenta-una

 

 El dia que en Joan va entrar en aquella botiga de mala mort amb intencions de comprar-me,  vaig  pensar que era una bona persona. Cercava un petit regal per a seva xicota, que no podia tenir fills, i va decidir comprar-li un peix.

Sempre li havia dit que li agradaria tenir un animal que li fes companyia i a qui poder cuidar. I qui millor que jo?

Em va comprar una caseta preciosa. Una peixera rodona, amb una àncora artificial i unes plantes on amagar-me, arrelades en un fons multicolor de diminutes pedretes. Jo m'entretenia  esquivant les bombolles d'oxigen que s’escapaven per entremig. I em passava les hores movent la cua i les aletes majestuosament.

Però un bon dia tota aquella tranquil·litat, tot aquell assossec, tota aquella felicitat, es va convertir en un infern... Des de la petita peixera, des del meu món, malgrat els seus límits, vaig veure tota la ràbia que un home pot arribar a deixar anar en un moment.

Aquell dia en Joan va arribar a casa en un estat lamentable. Donava puntades de peu a tot, destil·lant odi per tots els seus porus, posseït per la ràbia. La Mònica, la seva xicota, va intentar calmar-lo; va tractar, en va, de subjectar-lo, sense adonar-se que era el pitjor que podia fer. Ell va començar a insultar-la de forma brutal; ella es va voler defensar amb la paraula, però per tota resposta va obtenir una bufetada. Des de la meva petita llar vaig veure com la Mònica es quedava immobilitzada, com la seva mirada transmetia pànic i com, després de sortir corrents, s'amagava sota de la taula que servia de talaia a la meva peixera.

Amagada com estava, ara la seva cara, que suposava envermellida per efecte del cop, em quedava oculta, però no així la del Joan. Ni els seus ulls, injectats de ràbia.


De sobte, a ell li va canviar la cara i es va posar a plorar; li va demanar perdó. La Mònica va deixar el seu refugi i el va abraçar, mentre en  Joan li  prometia una i altra vegada que mai més no passaria alguna cosa semblant.

Amb el pas dels dies la tristesa s'apoderava de la Mònica, avergonyida de no haver-se defensat. Quan el Joan sortia per anar a treballar, s’asseia al costat de la meva petita peixera, em posava menjar i em deia: "Mai no expliquis res del que va succeir aquí". En aquest moment jo hauria donat totes les pedretes, l’àncora i les plantes on m’amagava, tot per poder parlar i dir-li: "Mònica, es comença per una bufetada i ningú no sap com pot acabar".

Josep Estruel Filella
Vivències.blogspot.com