- Editorial -

Balsareny, més abstenció que Europa

 

Una vegada més, els ciutadans hem estat cridats a les urnes. Potser ja no recordem quan no hi podíem anar, com aspiràvem a gaudir del dret a decidir, almenys segons què i segons com. Després va venir la democràcia, i la Trinca ens divertia cantant allò de “Ja he votat per primer cop, ja he votat” (i també celebraven “la primera manifestació”: tot era nou i llampant). Perquè recuperàvem una normalitat que vèiem tan quotidiana a altres indrets d’Europa, unes rutines que ens feia deler poder instaurar per fi a casa nostra. No compreníem gaire per què, en alguns d’aquells països de democràcia arrelada, els índex d’abstenció de vegades eren molt alts; ens semblava increïble.

De mica en mica ens hem anat normalitzant, ens hem anat europeïtzant. Les eleccions generals de l’estat, les municipals i també les autonòmiques atreuen més votants, mentre que les europees i alguns referèndums han estat ben poc concorreguts. Ara, però, en aquestes europees, hem batut un rècord d’abstencionisme. A Balsareny només ha votat un 34,5% dels electors, una xifra equivalent, bé que una mica inferior encara, a la de Catalunya, un 37,5%; força inferior a la mitjana europea, que ha estat d’un 43,4%; i molt inferior al conjunt de l’estat espanyol, on ha votat un 46% dels electors.

És que no ens interessa Europa? No ens sentim prou europeus? En alguns països, com la Gran Bretanya, aquesta postura és bastant usual; però a Catalunya sempre, des dels temps de Carlemany com vol el tòpic, hem presumit d’un europeisme que tanmateix les xifres posen en qüestió. Sens dubte que tot hi ajuda. D’entrada, la Unió Europea no arriba a explicar-nos prou bé què fa i què no: alguns la perceben com una cosa llunyana, on 736 diputats i milers de funcionaris cobren una pasta, que surt dels impostos de tots, per donar voltes i més voltes a coses que només molt de tard en tard ens toquen el voraviu, com és ara alguns ajuts estructurals o alguna directiva restrictiva de qui sap quina activitat econòmica, o lúdica, com la Patum i els correfocs. Tampoc els polítics no hi ajuden gens: s’han passat tota la campanya traient-se els uns als altres els drapets al sol, sense dignar-se explicar-nos què farien al Parlament Europeu, i convertint entre tots les eleccions europees en una mena de primàries de les eleccions generals, i fins les autonòmiques, de casa nostra. En tercer lloc, la crisi econòmica i les diferents picabaralles internes a cada país membre han servit per acabar de desmotivar els votants.

L’electorat ha decidit. Ha decidit quedar-se a casa. El de dretes ha estat més complidor i ha aconseguit que, en el conjunt d’Europa, la dreta sigui majoritària, amb gairebé cent diputats més que l’esquerra. I, com sol passar en temps de crisi, s’ha produït un preocupant, tot i que minoritari, augment del vot integrista i xenòfob. A Espanya s’elegien, en circumscripció única, 50 diputats (eren 54 i poden tornar-ho a ser aviat, quan tots els països ratifiquin el Tractat de Lisboa, però de moment són 50), El PP hi ha guanyat clarament, amb 23 escons, enfront d’un PSOE que s’ha quedat amb 21. Entre tots dos, però, s’han repartit el pastís: 44 diputats de 50 possibles. Les engrunes, per als pobres perifèrics: dos per a la coalició CiU-PNV i altres; dos a la coalició ICV-IU; un a la coalició ERC-BNG-EA i altres; i un per a UPyD, el partit de Rosa Díez, que va mantenint una presència testimonial.

I a Catalunya? Doncs, han entrat els 7 catalans que ja preveien les enquestes: Maria Badia i Raimon Obiols pel PSC, Alejo Vidal-Quadras i Santiago Fisas pel PP, Ramon Tremosa per CiU, Raül Romeva per ICV i Oriol Junqueras per ERC. Set entre més de set-cents, i encara no aniran units a una sola veu, ben al contrari. Però som europeus i és bo que tinguem algú a Europa que de tant en tant es faci sentir. Esperem que els nostres representants no s’adormin en allò que alguns han comparat amb un “cementiri d’elefants”, sinó que treballin fort per fer la feina que els han encomanat les urnes, i per la qual cobraran segurament 7.000 euros bruts mensuals. La democràcia és acceptar les regles del joc, però també participar-hi, i que entre tots reflexionem per què passa el que passa i per què les coses són com són, i que sempre tinguem una opció de futur per poder tornar a votar. I si estem en minoria, assumir-ho, però no renunciar a raonar i a fer-nos escoltar. No oblidem mai que, sense democràcia, les coses serien encara molt pitjors. Per això no hem de perdre mai la memòria històrica. I tornar a votar quan toqui.

Sarment