Arbres de Balsareny (XX)

 

L’om

L’om (Ulmus minor) és un arbre de fulla caduca, que pot arribar als 30 metres d’alçària. El seu tronc sol ser recte i la capçada densa, formada per branques llargues i ascendents i branquetes horitzontals o pèndules. L’escorça és llisa, de color marró grisenc, però quan es fa vella es torna negrosa i amb moltes fissures.

El bonic om situat a la cruïlla de la colònia minera de Vilafruns.

Les fulles de l’om són simples i es col·loquen a les branques de forma alternada. Fan de 5 a 12 centímetres de llargada, són ovalades o el·líptiques i acaben en punta, amb el pecíol curt (de 0,5 a 1 cm.) i el marge doblement dentat (les dents més grosses estan retallades per dents més petites, totes elles força arrodonides). Les fulles presenten un nervi principal i de 10 a 15 parells de nervis secundaris, molt rectes i paral·lels, que es distingeixen clarament. Són una mica aspres al tacte. Per la part de sobre tenen un color verd fosquet brillant, mentre que la part de sota és d’un verd més clar i pàl·lid. Però allò que identifica més les fulles de l’om és el fet de ser asimètriques: si mirem el nervi principal, que les travessa de dalt a baix, el marge de la fulla baixa més d’un costat que de l’altre, de forma molt evident (es pot veure a la fotografia adjunta). Això distingeix aquesta espècie d’altres de semblants. A més, les fulles sovint porten unes petites berrugues. A la tardor, són també característics els colors grocs i ataronjats de les fulles abans de caure.

Una branca d’om amb les seves fulles.

Les flors són petitones, d’un to verdós, i tenen un peduncle (la cua) molt curt. Surten abans que les fulles, curiosament a finals d’hivern, i estan agrupades en inflorescències denses. Els fruits són sàmares, aquells fruits que vàrem descriure en arbres com els aurons i altres, que estan proveïts d’una ala prima que ajuda a la dispersió de la llavor a través del vent. En aquest cas, les sàmares tenen una forma més o menys arrodonida, d’1 o 2 cm. de longitud, i la llavor interna està situada una mica més amunt del centre;  quan maduren adopten un color marró clar. La formació i maduració dels fruits té lloc molt aviat, entre el març i l’abril; aleshores l’arbre queda ple de sàmares al llarg de les branques i, com que encara han de sortir les fulles, sembla que ja hagi brotat (com molts altres arbres en aquesta època), però no són les fulles sinó els fruits. Fixem-nos-hi, perquè ara en aquest temps podem veure els oms en aquest estat. Molts anys, per la Caminada Popular n’hem trobat en el recorregut.

La fusta de l’om és d’un to rogenc i de bona qualitat: és elàstica, dura i força resistent a la humitat. Per això es fa servir en la construcció, en fusteria i en la fabricació de vaixells. Per altra banda, les fulles serveixen d’aliment per al bestiar i els fruits tendres són bons per menjar en amanides.

Detall de la fulla asimètrica de l’om.

Sembla ser que l’om va ser introduït pels celtes al Regne Unit i es considera que la seva àrea natural és Europa, el nord d’Àfrica i sud-oest d’Àsia. L’om creix, aïlladament o fent bosquets (omedes), en llocs frescos, com les vores de rieres, torrents i rius, on conviu amb altres arbres dels boscos de ribera, com salzes, pollancres,etc. Tolera bé el clima de la nostra comarca, encara que l’hivern sigui bastant fred i l’estiu força sec.

Malauradament, les darreres dècades, els oms han estat atacats per una plaga d’un fong, transmès per uns petits escarabats, que els ha produït una malaltia anomenada grafiosi, la qual ha matat molts exemplars a tot Europa i també ha arribat a Catalunya, on també han desaparegut molts oms. Tanmateix sovint les arrels sobreviuen i rebroten.

Detall dels fruits en forma de sàmara de l’om, que podem veure ara al març i abril.

L’om també es plantava força per carrers i jardins, per fer ombra i com a planta ornamental, però actualment es planta molt poc per por a la grafiosi i, en lloc de l’om autòcton, es planta l’anomenat om de Sibèria (Ulmus pumila), que és resistent a aquesta malaltia, com també ho és l’híbrid format per les dues espècies.

A Balsareny trobem oms a diversos indrets propers a nuclis habitats. Així, n’hi ha força al tram de carretera que travessa Vilafruns, sobretot a la roureda del davant de la mina, sobre la síquia; i també, un altre de plantat al jardinet que hi ha a la cruïlla de l’accés a la colònia minera (que reproduïm a la fotografia adjunta). Per altra banda, en trobem uns quants al Repeu i alguns d’aïllats darrera del Casal, al costat del cementiri i a la baixada de la fàbrica del Molí. Pel que fa als barris, en veiem alguns a La Rabeia, Sant Esteve i al voltant de la Masia de Vilafruns, així com uns de petitons a Cal Nosa.

El tamariu

Els tamarius (o tamarits) constitueixen un grup d’arbres de 5 o més metres d’alçària, per bé que sovint es troben més baixos i tenen un aspecte d’arbust. Viuen a llocs frescos, com els torrents i vores de rius i rieres, i també als aiguamolls prop del mar perquè estan adaptats a terrenys rics en sals. Per aquest motiu s’estenen al llarg de tot el litoral català, inclús donen nom a un poble de la Costa Brava, Tamariu (del municipi de Palafrugell). Es reconeixen molt bé per les seves fulles, molt petitetes (fan només d’1 a 5 mm. de llargada), semblants a escames, molt acostades entre elles, com en el xiprer, amb la punta estirada i aguda, de color blavís en alguns tipus i d’un verd clar o esgrogueït en altres.

El tamariu de la colònia minera de Vilafruns.

Un dels més freqüents a casa nostra és el tamariu d’Anglaterra (Tamarix anglica),que floreix a partir del març i sovint continua fent-ho durant tot l’estiu. Les seves flors són rosades, també petitones (d’uns 2 mil·límetres de llargada), que surten en gran quantitat agrupades en llargs i prims raïms sobre els brots de fulles noves del mateix any. En canvi, hi ha el tamariu africà, en què les flors cobreixen les branques velles, ja que les fulles noves surten més tard.  En tots els tamarius les flors són inflorescències molt elegants.

El tamariu d’Anglaterra és sempre molt ramificat i té les branques primes i penjants, mentre que el tamariu africà té les branques més rígides i mai no pengen.

Les branques del tamariu de la rectoria.

Els fruits dels tamarius en general són càpsules i les llavors que contenen porten un plomall que en facilita la seva dispersió. Apareix a l’octubre.

Els tamarius es troben sovint plantats i donen així una gran bellesa als nostres jardins i racons públics urbans. A Balsareny en veiem alguns també. El més gros és a la colònia minera de Vilafruns (entrant-hi, a l’esquerra). Alguns, més petits, de caràcter arbustiu, es troben al mig de la rotonda de la benzinera i a sota del viaducte de l’autovia, prop del Molí. Un altre de força gros es troba al jardí de la rectoria, que es veu molt bé des de les escales de l’Era del Mas Martí.

Detall de les fulles i les flors del tamariu.

Isidre Prat

 

 
 

.