Josep Rodergas Font

Un professional i apassionat de la fotografia. Dues generacions de fotògrafs

 

Quan vam decidir agafar el relleu d'aquesta secció “La nostra gent” —fa temps la feia el Ramon Carreté—, no ens pensàvem pas que trobéssim la resposta que la gent ens està donant. Com podeu veure, són persones amb una certa edat, senzilles, que ens aporten les seves valuoses vivències. Oficis que s'han perdut o que han evolucionat tant que val la pena plasmar els seus principis perquè els joves ho puguin saber.

Quan els hi diem sembla que s'espanten, la seva resposta és: “i jo què us he d'explicar?” Però ho fan amb molt de gust i il·lusió. En el cas d'avui, el Josep ens explica com era l'ofici de fotògraf ben entrat el segle XX.

El dia 28 d'agost de 1933 vaig néixer a Balsareny al carrer Nou (Sant Domènec) número 10, on he viscut fins fa pocs anys.

D'on et ve l'afecció per la fotografia i la barberia ?

El meu avi va ser el primer barber del poble, tenia la barberia a la plaça de l'Ajuntament, on es ara “cal Redón”: encara s'hi conserva una placa de pedra a la façana amb unes tisores i un afilador. Els barbers d'aquells temps també feien espardenyes i d'esmoladors.

El meu avi i el meu pare varen continuar amb l'ofici, però el meu pare, a banda de barber, feia fotos, retrats de carnet per a les cèdules i papers oficials de la època i fotos d'estudi de comunions i casaments, encara que en aquella època se'n feien poques, de fotografies.

Jo vaig començar fent de barber, encara que no m'agradava. A mi, el que m'omplia realment era anar amb el meu pare a fer fotos; jo portava el trípode i el pare portava la màquina de retratar dins d'una funda.

La mare treballava al tèxtil, i els matins abans de marxar a la fàbrica em cridava i jo em llevava per fer fotos i revelar-les. És una afecció que des de sempre he portat a dins.

Als estius venia al poble un senyor que es deia Ramon Gamisans, que era fotògraf, i va ser qui va anar ensenyant el meu pare. En aquella època hi havia pocs fotògrafs.

Jo anava a l'escola dels capellans, els meus mestres eren Mn. Francisco i Mn. Esteve, i anava a “conferència” o repàs amb el Sr. Ortega.

Quan tenia 14 anys la meva mare va tenir el mal de Pott: durant quatre o cinc mesos va anar enguixada. El meu avi afaitava els senyors Viñas, i quan la meva mare estava convalescent de la malaltia jo vaig anar durant un any i mig a treballar als telers, coincidint amb el Payarols.

Com et vas anar introduint en la fotografia?

Tot era molt diferent d'ara, també en el món de la fotografia. Els clixés eren de vidre o de cel·luloide, a cada xassís hi havia 2 clixés, i de cada clixé es podien fer totes les còpies que es volgués.

Per revelar les fotos es posaven els clixés a dins d'un recipient amb aigua i revelador, els treies del revelador quan creies que era el moment segons com veies la imatge, hi passaves aigua i posaves a dins del líquid fixador, a continuació el rentaves amb àcid acètic, el penjaves i a esperar que s'eixugués. Si volies fer retocs a la foto, com treure arrugues o defectes, hi passaves “metolaina” i ja la podies retocar amb un llapis especial que hi havia; podríem dir que era el “photoshop” d'aquell temps. Els clixés es revelaven dins d'una habitació amb llum verda o vermella.

Els productes que utilitzava els anava a pesar a la farmàcia del Sr. Catalan, i em pesava jo mateix els ingredients. Per cert, al final em va regalar les balancetes, que són molt boniques. Per a un litre de revelador necessitava: 2 gr. de metol, 5 gr. d'hidroquinona, 5 gr. de carbonat. Per a un litre de fixador: 200gr. d'hiposulfit de sodi i una mica de metomisulfit. Segons el tipus de clixé es necessitaven diferents tipus de paper: suau, normal, dur i ultra dur.

És clar que t'havies de decidir per un dels dos oficis.

A l'any 1955 vaig anar a fer la mili a Barcelona, i em va anar bé saber l'ofici. Als matins feia de barber a la caserna i tenia les tardes lliures. Vaig emportar-me la màquina a la caserna i vaig fer la “primera pela” retratant als soldats que volien enviar la foto a la nòvia. Pujava a Balsareny els caps de setmana, revelava les fotos i el dilluns següent els les portava ja fetes. Anava a un bar a Barcelona que es deia Ca la Maria, que pagant 2 rals els soldats ens podíem canviar la roba de soldat per la de carrer, i també podíem sopar.

Quan vaig tornar de la mili vaig anar a acabar d'aprendre a fer fotos d'estudi, i reportatges durant tres mesos a Fotografia Sardà, del carrer Guimerà de Manresa. Em quedava tota la setmana en una fonda del carrer Nou. De seguida em van tenir confiança i va ser amb els Sardà que vaig fer les meves primeres fotos “oficials”, que van ser les d'un enterrament a Manresa per a una companyia d'assegurances. A part, feia treballs a casa quan pujava a Balsareny els caps de setmana.

I pel que es veu, va guanyar la fotografia.

Més tard vaig treballar en una botiga de Manresa, cal Massana, fent una substitució per malaltia d'un empleat. Tinc un arxiu de clixés des de l'any 1952 fins ara, tot classificat i ordenat.

Hi ha fotos del local del cine Centro, de la màquina de fer cine, de les pintures del baptisteri de l'església de Balsareny, i la benedicció de les campanes, de Joan Manuel Serrat i Guillermina Motta en el concert a dalt del castell, dels carrers del poble abans i ara, del primer edifici del Casal Verge de Montserrat, del procés de construcció dels edificis de la Mina i de la fàbrica Gates. A petició de les empreses, anàvem dues vegades per setmana i retratàvem com anaven fent, a la Mina hi vaig anar amb el meu pare i a la Gates jo sol. De tot això en tinc moltes fotos. Sempre vaig treballar amb blanc i negre, el revelat amb color i també el to sèpia no el feia jo, sinó que el portava a fer a Manresa.

A banda de la fotografia també he fet altres activitats, he estat a la junta del Casino i a la del futbol fa anys; i actualment formo part de la de la Festa dels Traginers.

Donem les gràcies al Josep Rodergas per la seva aportació. Esperem que continuï fent sempre fotos, ara ja molt diferent i per plaer. També que continuï treballant pel poble, ja que ser jubilat no vol pas dir “no fer res”. Tots ens necessitem i si volem que a Balsareny es facin festes i activitats i que hi hagi entitats, es qüestió de posar-nos-hi tots plegats.

Conxita Planes i Maria Josep Cors