Jaume Artigas Sellarés

Una vida dedicada a l'ofici de paleta

 

Quan vam demanar al Jaume per parlar una estoneta de la seva vida com a paleta, els ulls li varen brillar! Perquè encara que estigui retirat segueix essent paleta, i en parla amb ganes i il·lusió. L'avalen 46 anys de professió i diu que per a ell és l'ofici més bonic. Creiem que dins la secció: “La nostra gent” és important trobar persones que ens puguin aportar la seva vivència, que en definitiva, és la nostra història.

Vaig néixer a Balsareny, al carrer Sant Domènec 31, (a ca la Teixidora ). El meu pare era manyà i la mare treballava al tèxtil. Als 11 anys em vaig quedar sense pare, amb un germà de 6 anys. A casa no hi havia prou diners i per mantenir-me vaig anar a guardar vaques i la mare es va quedar a casa amb el meu germà petit i treballant a la fàbrica.

Jo volia treballar a la mina pel fet que el meu pare era manyà però no agafaven gent fins a principis d'any i es aleshores quan em poso a treballar amb el meu oncle de cal Piano, el Joan Artigas, que treballava per al Pepet Torras de ca l'Ordinari.

Com era l'ofici de paleta aleshores?

Molt diferent d'ara!!, amb pic , pala i cordes, treballàvem amb corrioles. El formigó fet a mà, no teníem formigonera. Hi havia empreses més grans que en tenien, com la que va fer l'ampliació de la fàbrica de cal Vinyes.

Teníem un “capistrany”, que era la grua d'aquells temps, una roda amb un bombo i una maneta que es feia girar i anava pujant el pes –així vam pujar les campanes al campanar de l'església–; la “trocola” un aparell amb dues politges a dalt i dues a baix amb dues o tres cordes perquè una persona sola pogués pujar materials; la gaveta, la paleta, el paletí, la picolina, la llana, la talotxa... Els paletes abans enguixàvem, jo ho deixava tot acabat. Les bastides d'abans estaven fetes amb “antenes” (pals de telèfon), amb travessers lligats amb cordes i clavats a terra en un forat; els “cavalls” eren de fusta, de 5 i 7 pams, i algun de 2 m; els carretons i les seves rodes també eren de fusta.

El meu oncle es feia la casa de cal Piano a estones; la va començar abans de la guerra i durant la guerra els nacionals en van incautar els baixos. Després la va acabar. Encara avui la podem veure davant del polígon.

Com vas començar en aquest ofici?

Vaig començar amb 14 anys fent d'aprenent, com ja he dit abans, amb el meu oncle. Era una feina molt dura, passàvem molt de fred. Cinc minuts abans de l'hora de començar érem a la feina i no anàvem a esmorzar com es fa ara. A l'hivern fèiem vuit hores i a l'estiu nou, paràvem per dinar, i ens guiàvem per les sirenes de la mina i de les fabriques del Molí o de Sant Esteve.

L'aprenentatge durava tres anys, feies molt de manobre, però jo tenia molta voluntat i dinava amb una esgarrapada per poder-hi tornar de seguida i fer les feines que de manobre no feia: fer envans i “enllardar” l'obra, que això consistia en agafar un maó i posar-hi ciment en dues de les arestes i enganxar-lo procurant que el ciment no caigués.

El ciment es feia de barreges: calç i ciment pòrtland o bé pòrtland i sorra, que això és el morter d'ara, que ja ve preparat.

El ciment “electrolan” era molt bo, i més car que els altres. Era un ciment de fer i gastar-lo perquè quedava pres de seguida. Calia posar-hi força aigua i el fet de no posar-ne la suficient va provocar l'aparició de l'aluminosi en moltes construccions.

A Balsareny quines van ser les teves primeres construccions?

Les primeres cases que vaig fer treballant amb el meu oncle van ser al carrer de Sant Josep, la casa del Simón i al carrer del Nord altres. També es van començar a fer unes casetes planta baixa al carrer de la Coromina i al carrer Sant Marc les de davant de ca la Francesa. Hi ha una anècdota del carrer del Nord: hi havia un paleta espavilat que va fer la xemeneia d'una de les cases i en acabar-la se la mirava i mirava i anava caminant enrere per veure-la amb perspectiva fins que va caure de la teulada al terra.

Van venir temps de molta feina, es construïa molt als pobles de platja i els paletes es van anar escampant. Jo vaig anar a Platja d'Aro amb l'empresa Campri, que també em va fer anar a Fígols i vaig posar la primera pedra de la “casassa”, les oficines de l'empresa de les mines. Després d'aquesta època en va venir una de petita crisi, a causa d'una ordre ministerial que manava que als paletes se'ls havia de pagar 21 jornals, i els empresaris d'aquest ram no hi estaven d'acord. Les hores van passar de 10 pessetes a 35. Entremig vaig passar la mili i vaig tornar a treballar per al Pepet Torras i vam fer el forn de cal Bosoms, un forn a Navàs i el de la pastisseria Bonals. Més endavant treballava per l'Antoni Fuster (gendre de cal Tinus): era el temps de la construcció de l'edifici de la Caixa de Manresa a Balsareny, que la va fer el Torras.

Com et vas plantar pel teu compte?

Ja teníem l'Abel i em vaig posar pel meu compte. Érem dos paletes i dos manobres, vaig començar amb la caixa d'eines, la gaveta, un parell de cabassos i un parell de galledes. Anava comprant taulons i altres coses. En aquesta època vaig fer la casa del Andreu Verbon i la Maria Xandri. El morter dels fonaments els vaig fer a mà , però per fer la casa ja tenia la meva primera formigonera.

No hi havia molta feina però anàvem fent. Les fàbriques tenien el seu paleta, però per fer ampliacions, de vegades hi havíem de treballar, fèiem “ remendus ”.

Hem treballat per a l'Ajuntament: vàrem fer els pisos on hi va haver el consultori, desguassos de la piscina, treballs per a la síquia –reforçar els murs dels horts–... En fi, sempre teníem feina amb obres de manteniment. També vàrem fer el manteniment al Castell en els temps que el tenia el Joan de la Fonda. Després vàrem fer els pisos del carrer Travessera número 9, on encara vivim nosaltres.

Més endavant ja vaig poder comprar una formigonera més gran, elevadors, muntacàrregues, bastides de ferro i el dúmper, que ha estat una eina que ha donat molt resultat.

Fèiem cases com la de cal Riu, on viuen el Lluís i la Rosa; cal Mal·lè”, la de l'Isidre Ribalta; els pisos del capdevall del carrer Sant Josep; un parell de cases al carrer del Castell; cal Sangüesa, etc.

Un altre treball important va ser l'arribada del gas i la primera fase del Casal Verge de Montserrat. Havia arribat a tenir 20 treballadors als anys 70.

Carretons de fusta, amb roda també de fusta, que utilitzaven els paletes i els pagesos per a la seva feina.

Després hi va haver una crisi molt important i vaig haver d'acomiadar molt personal. Els meus fills, l' Abel i el David em varen ajudar. La fàbrica Denim's em va donar feina: en vam tenir sort. A més, vam fer la segona ampliació del casal Verge de Montserrat i vam treballar a Artés, Avinyó... En fi, ens en vam sortir. Llavors tenia 4 paletes i 4 manobres.

Podríem estar parlant hores i hores amb el Jaume, en té tantes de coses per explicar!

Nosaltres et donem les gràcies per haver-nos aportat una informació que, ben segur, serà interessant per a tothom.

Conxita Planes i Maria Josep Cors