Una petjada servicial al CAP

Se la veia atrafegada, un xic nerviosa. Era el primer dia. Vinguda des de la comarca del Berguedà, la Neus,s'incorporava al servei dels balsarenyencs com a auxiliar del CAP de Balsareny. Era el dia en què em tocava portar la llibreta sanitària per tal que em fessin la repetició dels medicaments corresponents al meu tractament mèdic.

En apropar-me al taulell de recepció, al meu davant hi havia tres persones. La Neus, amb la mirada fixa a l'ordinador, intentava programar allò que la primera de la fila, amb un to no gaire pacient, li estava indicant. En un temps curt, només uns segons, la Neus va aixecar la vista de l'aparell i, com a observador, vaig adonar-me del seu patiment.

Sense dubte, la nova del CAP patia de veure que la fila de sol·licitants creixia. La sala de recepció s'anava omplint i arribà el meu torn. Eren els dies en què encara no s'havia posat en pràctica això de deixar la llibreta al damunt del taulell. Aleshores, la Neus em va mirar i amb un petit somriure des dels ulls fins als llavis, va semblar que em demanava disculpes per l'espera, d'altra banda ben natural, i sense obrir la boca per res, em donava les gràcies.

Va córrer el temps. La Neus, totalment integrada a la seva feina, feia plaent el tracte personal i servicial. Era –i vull creure que és, perquè ara fa temps que ja no és al CAP–, una persona competent i amable; una condició gens fàcil quan et trobes darrera d'un taulell tractant amb tant de públic. La Neus, de la nit al dia, ens ha deixat. No he pogut acomiadar-me d'ella, i m'hauria agradat. Gràcies, Neus.

Josep Gudayol i Puig