La vinya i el vi (2)

 

Rabassa morta

La rabassa morta era un contracte molt estès a Catalunya, entre una part, els amos de la terra, i una altra, els arrendataris, en el qual els amos cedien uns terrenys per plantar vinya i cultivar-la amb unes condicions concretes: el contracte quedava dissolt si morien els dos terços dels ceps plantats. Alguns ho consideraven com un lloguer i uns altres com una emfiteusi, que és un contracte pel qual un senyor deixa a una altra persona, l'emfiteuta, el domini útil d'un bé immoble, tot retenint-ne el domini directe i rebent un cànon per part de l'emfiteuta.

En el segle XVIII es van produir dos fets vitals: l'augment del valor de les terres i al mateix temps una forta inflació. Els propietaris dels terrenys es van considerar perjudicats per les millores fetes pels agricultors, els mètodes de treball que donaven més temps de vida al cep o vinya, perquè així perdia valor el lloguer.

Es va originar un conflicte que va ser portat a l'audiència de Barcelona l'any 1766, amb sentència a favor dels propietaris dels terrenys. El contracte quedava dissolt per la mort de la vinya o després d'un termini de 50 anys.

Aquest nou sistema es va veure trasbalsat per les plagues de l'oïdi i la fil·loxera. Quan els vinyars francesos van ser afectats, els preus del vi es van disparar, i els pagesos varen plantar vinyes a tot arreu per aprofitar la bonança econòmica.

La comarca del Bages era una de les que més produïa, i l'any 1890, l'extensió de terreny ocupada per les vinyes era d'aproximadament 28.000 hectàrees de superfície.

La vinya, juntament amb el tèxtil, era la base de l'economia familiar. L'home conreava la vinya i l'hort, i les dones i filles treballaven el tèxtil. Era el mètode que moltes famílies bagenques utilitzaven per subsistir.

A la nostra comarca es varen fer nous contractes per plantar nova vinya. A partir de l'any 1900, els contractes ja parlaven de plantar ceps americans. Una era la varietat picapoll, de la qual el Sandro de ca l'Estrada en tenia plantada una part de la vinya en el terme de Sant Esteve.

En els nous contractes es descrivien les noves tècniques per la plantació. Els ceps els triava l'arrendatari, donant distància per plantar i el moment de fer l'injert. Els ceps han de ser plantats a vall obert a un pam i mig de fons, sense deixar clars. Tota la plantació a filades, en quadre i en la diferència de cep a cep de deu pams, podar el cep a yema i braguer, abstenint-se completament d'espodassar, deixar pistoles i escapçar els ceps. Cavar la vinya dues o tres llaurades completes. En un contracte de l'any 1916, el propietari estableix ensulfatar la vinya amb caldo bordolès (sulfat de coure i calç).

En la verema l'amo tenia un pesador (al poble en deien col·lector). Aquest senyor controlava els dies d'obrir les tines per veremar de forma continuada i la partició dels fruits es fes ben feta.

També es feien contractes per la reserva d'herbes i pàmpols per la pastura, en què els propietaris es reservaven el dret de pasturar-hi el seu ramat o el d'un tercer. En conseqüència, els ramats podien entrar des de després d'haver veremat fins que els ceps estiguessin a punt de brotar al mes de març.

Cal ressaltar que calia demanar permís a l'amo per fer qualsevol tipus d'obra. Únicament es permetia construir una barraca sense porta, i en cas que es pogués tancar la barraca, l'amo havia de tenir una clau i calia posar-hi un forat o espitllera per mirar a dins.

Treball de la vinya i el vi

Recordo dels anys d'infantesa, quan anava a les vinyes a portar dinar al meu pare, treball que teníem al sortir del col·legi, que podia observar i accionar la màquina d'ensulfatar posada sobre l'esquena del viticultor i polvoritzar els brots del cep amb caldo bordolès, mescla de sulfat de coure i calç. A primera hora del matí, mitjançant l'ensofradora de mol l, s'ensofraven els ceps amb pols de sofre. Tots aquests tractaments permetien arribar amb garanties d'una certa qualitat a la verema, quan es collien els raïms. Aquesta operació s'havia de realitzar quan el raïm estava al punt òptim de la seva maduresa, amb el màxim contingut en sucres. Es formaven colles per ajudar-se l'una a l'altra, segons l'avenç de la maduració. Recordo aquest moment de començar a collir el raïm, que es posava dins de coves fets de vímet. Seguidament, un cop ja omplerts, es portaven i es buidaven a les portadores, recipients fets de bona fusta en què, de cada extrem, sortia un braç que servia d'agafador. Després es carregava el carro i es portava a la tina, la qual tenia en el seu fons una pedra amb un forat que es deia la boixa de la tina. A la part superior de la tina hi havia un empostissat on es tirava el raïm per poder aixafar-lo amb els peus i el most anava caient al fons del dipòsit, i quan estava ple es tapava i començava la fermentació al cap de dos o tres dies.

Tot això no es tan antic, parlem de cinquanta anys enrere. En acabar les veremes, tots estaven satisfets de poder fer totes aquestes operacions de caràcter artesanal. I així es seguien aquestes tradicions seculars. A més, quasi tot depenia del treball d'aquesta màquina perfeccionada que és l'home, font d'energia que no era molt cara.

Avui les vinyes dels nostres pares i avis, del nostre poble, s'han deixat de cultivar per diversos motius, principalment econòmics. El treball de la vinya requereix molta dedicació i la producció de vi actual requereix uns patrons de qualitat que normalment requereixen d'unes inversions molt importants. Actualment, existeixen al nostre país zones molt pròsperes en el cultiu del cep, que amb l'adequada mecanització dels diferents treballs i amb el control de qualitat que els temps actuals exigeixen, permeten pensar que el conreu de la vinya i la producció de vi tindran, encara, una llarga vida.

El viticultor ancestral, que era semblant a un soldat d'infanteria, s'ha transformat en un combatent motoritzat. Respecte a la vinificació, s'ha constituït una labor d'enòlegs, savis inclinats sobre provetes o microscopis, buscant fórmules del misteri del vi. Els mitjans de treball han estat perfeccionats, la qual cosa ha permès la viabilitat de la tasca de l'agricultor, així com un augment en la seva qualitat de vida. S'ha recorregut al progrés tècnic i a la racionalització del treball de la vinya i del vi, amb les consegüents variacions segons comarques, climes i classes de plantes. Avui la màquina efectua els més diversos treballs, però l'acció directa de l'home és, encara, imprescindible en determinades tasques. Un exemple n'és la poda, que no es podria dur a terme si no fos pel treball directe de l'home.

Ampelografia

L'ampelografia és una branca que s'ocupa de classificar i descriure botànicament les diferents espècies de ceps i les seves varietats en la viticultura.

La Vitis Vinefera és una espècie vegetal única, però té més de cinc mil varietats catalogades. D'aquestes, no més de cinquanta són les que tenen interès des del punt de vista enològic.

La varietat és el que dóna caràcter al vi, però algunes d'aquestes varietats donen vins notablement diferents segons el terreny i el clima de l'indret on es planta.

A Catalunya hi ha catalogades varietats de ceps de raïm blanc com el xarel·lo, el macabeu, la parellada o montonegra, la garnatxa blanca i el pensà, i pel que fa varietats de cep de raïm negre, la garnatxa negra, el carinyena, l'ull de llebre, el sumoll, el samsó, el monastrell i el lledoner.

Hi ha varietats estrangeres plantades a Catalunya que fan una aportació de qualitat als nostres vins que són, pel que fa als blancs, el Pinord Chardonnay, els blancs de Borgonya i el Risling, i pel que fa al negre, el Cabernet Sauvignon, original de Bordeus, i el Pinord Noir, de la Borgonya , el qual ha contribuït decisivament al concepte de denominació d'origen, és a dir a vincular la qualitat a una àrea geogràfica determinada.

Els botànics classifiquen les plantes i descriuen el seu gènere, l'espècie, els híbrids, el mestís i la seva varietat procedent de l'encreuament de ceps i estudia la seva adaptació a diversos terrenys i climes.

Hi ha espècies del gènere Vitis que, encara que no s'utilitzen per a l'obtenció de vi, son molt útils com a portaempelts, és a dir com a suport de l'empelt corresponent a la varietat que es vol desenvolupar. Els portaempelts presenten una resistència molt gran a determinats paràsits que els fa molt útils. Tres d'aquestes espècies son:

- Vitis riparia , procedent del Nord dels E.E.U.U. Creix en terrenys frescos i molta humitat. Es troba a la vora de rius ( ripa vol dir ribera en llatí). Les seves característiques principals són unes arrels molt fines i fibroses, color groguenc i sensibilitat a la sequera. També és molt resistent a la fil·loxera.

- Vitis rupestris . Es troba en el centre-sud dels E.E.U.U., en terrenys secs i arenosos (en llatí rupe és roca). Té unes arrels gruixudes i les profunditza molt. Té una tonalitat rogenca fosca. La seva varietat més coneguda és el RUPESTRIS de Lot, i la resistència a la fil·loxera també és elevada.

- Vitis berlandieri . Es troba i creix en terrenys calcaris i secs de Texas, als E.E.U.U. Les seves arrels són molt fortes, grosses i de color grisenc. Dóna bona resistència a la fil·loxera.

Recordo que el meu pare tenia a l'hort del Molí planter de plantons, producte dels bords de ceps de saba americana, els quals servien de portaempelt per poder empeltar amb agulla de Vitis Vinefera.

Alexandre Torras (continuarà)