La nostra gent

Conxita Planes: tant com puc!

 

La Conxita Planes s'ha jubilat de bibliotecària, després d'una llarga trajectòria de 44 anys de servei. Li hem demanat una entrevista per evocar, ni que sigui a grans trets, els principals àmbits de la seva implicació en les coses del poble: la biblioteca, l'escoltisme, la parròquia, la política, la cultura. Ens rep amablement i el discurs va fluint tot sol, cohesionat i estructurat com la seva història, com la seva vida.

Tot el que sóc, com sóc, em ve de l'ambient familiar que vaig tenir la sort de viure. Vaig néixer l'any 1947 i, després ho vaig entendre, a casa meva no era com moltes altres. Sempre era plena de gent. Obrador de sastre i de modista, hi entrava molta gent, que venia a parlar, i jo, sense entendre gaire de què parlaven, escoltava. Hi venia gent molt diversa, fins i tot el senyor Ortega, que era el cap local de Falange; el pare sempre ha estat una persona molt oberta, era ferm en les seves idees, però rebia i escoltava tothom, i es feia amb tothom. Recordo que en aquelles tertúlies es parlava molt de Catalunya, de llengua i de cultura, i de democràcia: una paraula que jo no entenia, però que em semblava molt important, perquè en parlaven amb veneració i amb esperança. El pare sempre ens explicava contes; els coneixia tots, Andersen, Grimm, Perrault… i jo me n'amarava, però també vaig aprendre, d'una manera innata, el catalanisme, l'amor per la cultura —catalana i universal— i per aquella democràcia que, fins més endavant, no vaig saber què era.

A les Monges vaig agafar afecció al teatre. A l'escola sempre vam parlar en català: m'hi trobava molt bé. En aquell temps, les nenes no estudiaven batxillerat. Vaig estudiar càlcul mercantil. Després, animada pel mestre Francesc Garcia, vaig començar a fer el batxillerat, jo sola amb tot de nens; m'examinava a Manresa per lliure. Als 17 anys vaig conèixer el Toni, vaig començar a festejar jove, i em vaig casar als 23 anys. Tenia clar el model de família que volia, i vaig deixar el batxillerat a cinquè curs.

L'any 1964 havia començat a treballar a la Biblioteca municipal, d'auxiliar de l'Otília Sarragua, que n'era la bibliotecària titular. Després hi va haver la Maria Teresa Ferrer. Crec que entrar a la Biblioteca va ser una de les loteries més grans que mai em podia haver tocat: tenir una feina que t'agradi tant és un luxe. El 1972 va marxar la Maria Teresa , i jo em vaig quedar de bibliotecària a Balsareny. Però llavors la Diputació va establir que a les poblacions de menys de 5.000 habitants no els corresponia una bibliotecària sinó una “auxiliar de biblioteca”, i amb aquesta categoria em vaig quedar fins al final. Més endavant, vaig decidir estudiar la carrera de Biblioteconomia i Documentació. Per a la feina no ho necessitava, perquè tècnicament no podia pujar de categoria a causa del nombre d'habitants de Balsareny, i de fet això mai no em va fer perdre un minut de son; però em va semblar que per fer bé la meva feina seria millor tenir aquells coneixements i em vaig titular. Si no hagués estat per això, també m'hauria agradat estudiar filosofia o política.

En les cròniques que he escrit al Sarment sobre la història de la Biblioteca ja he parlat de la seva evolució, del canvi de local... Sempre vam procurar fer activitats culturals més enllà dels llibres. Des d'escoltar contes en magnetòfon o tocadiscos fins a fer venir narradors a contar-los, depenent sempre dels pressupostos de l'Ajuntament. Després va venir el boom de les tecnologies, que també va arribar als pobles petits. De primer, la informatització de la feina: fent els cursos corresponents, me'n vaig sortir. I després, l'accés del públic als nous suports documentals: CD, DVD, internet… que la gent agraeix i els fa servir molt. Però els llibres no desapareixeran mai, i tampoc els bibliotecaris, perquè són una eina entre l'usuari i el document: aconsellar, buscar, demanar opinions als lectors… Molta feina, tot plegat, però que es fa de gust; de fet, de vegades he pensat que, en comptes de cobrar, hauria de pagar per treballar aquí. Avui, totes les biblioteques estan molt estandarditzades, però la nostra continua tenint un caliu especial, tot i que ja s'està fent petita.

Ara diuen que sóc pensionista. Em sap una mica de greu, perquè ha estat per força, per motius de salut, i no he pogut arribar treballant als 65 anys. Això et fa una mica de ràbia: tot plegat per quatre anys, sembla que surtis per la porta petita. M'ha costat una mica fer-me'n a la idea, però em penso que ho he aconseguit. La Biblioteca continua, les meves companyes estan molt més ben preparades, i em deixen que hi col·labori. Són coses que no es deixen pas mai del tot: m'he jubilat, però en esperit continuo al peu del canó. Són els tradicionals lemes escoltes: “sempre a punt”, “tant com puc”.

Perquè també l'escoltisme em va influir molt profundament. I això que hi vaig entrar tard. De sis germans, jo era l'única que no havia entrat a l'Agrupament. Però quan els nostres fills hi van entrar, en Jordi Orobitg ens va demanar al Toni i a mi que entréssim a l'equip de pares. Ens hi vam engrescar. després, la branca de Pioners va fer figa, i el Toni la va agafar. Després, quan l'Esteve Obradors va deixar de ser cap d'Agrupament, el Jordi Orobitg em va demanar que en fos jo. Ere el meu últim any de carrera, i tenia molta feina, però ho vaig acceptar. Va ser una època molt bonica de la meva vida; després amb l'Antoni Guixé i amb en Ramon Serchs, sempre en el record. Vam arribar a tenir sis branques, amb un equip de caps molt bo, tots havent cursat formació de caps, tots amb unes ganes enormes de treballar. Vam tenir problemes, és clar: ens passats nits senceres parlant amb els caps; però també vam tenir satisfaccions. Per exemple, quan vam aconseguir tenir una plaça d'objector de consciència fent serveis socials substitutoris a l'Agrupament: nosaltres havíem d'enviar els partes al Ministeri de Defensa indicant el nombre d'hores de servei. Hi van passar quatre nois, fins que el servei militar va deixar de ser obligatori. L'Escoltisme va ser una de les etapes més boniques de la meva vida.

Com que a casa érem catòlics, tota la vida he estat vinculada a la parròquia. Quan vaig tenir edat, vaig impartir catequesi, i com que em sembla que és una cosa bona, m'hi vaig implicar: catequesi de comunió —que ho vaig deixar perquè no m'agradava preparar els nens per a una festa— i catequesi prematrimonial i familiar, perquè els pares facin catequesi als fills. Ho he fet molts anys, amb capellans com Antoni Guixé, Jordi Orobitg, Ramon Serchs…, i n'estic contenta d'haver-ho fet. Actualment, a causa de la meva salut, però també perquè no estic d'acord amb les estructures de l'Església actual —i, per tant, amb la parròquia, que en depèn—, havent-me costat molt, he deixat de col·laborar en les tasques parroquials. Però, això sí, continuo essent cristiana, i fidel als Sagraments que he rebut.

També la passió per la política em ve de l'ambient familiar. Abans que morís Franco i després, durant la Transició , vaig col·laborar activament en la lluita perquè tornés al nostre país la democràcia, aquella democràcia de la qual, de petita, tant havia sentit a parlar. El meu pas per la política no ha estat tan alegre com el meu pas per la Biblioteca o per l'Escoltisme, perquè les meves idees d'Ajuntament i de poble no han prosperat gairebé mai. Em vaig presentar per alcaldessa als 33 anys, i ho hauria donat tot pel poble, però em queda el dubte de si ho hauria fet bé. Sempre amb el suport del PSC, jo vaig ser a l'oposició durant tres legislatures: va ser una experiència negativa, perquè no es podia fer res, davant d'una majoria absoluta que no et volia escoltar. M'hi vaig sentir malament, de veritat. Després, vaig poder compartir amb els meus companys l'alegria pel govern que, durant quatre anys, el PSC va compartir amb ERC i el VAI.

Pel fet de treballar a la Biblioteca , l'ambient cultural ja venia rodat. Per això jo m'apuntava a totes les activitats culturals que podia. S'hi ha de treballar, i molt; i aquesta és l'assignatura pendent de tots els ajuntaments, perquè mai no hi ha prou diners. Entre les diferents activitats en què he col·laborat, potser la que més destacaria és la del Cercle Cultural, des dels seus començaments, amb en Pere Juncadella i altres. La història està publicada en un llibre, i no l'he pas de repetir; però és cert que al llarg d'aquests més de trenta-dos anys, sempre he col·laborat amb el Sarment i amb el Cercle en tot allò que ha estat al meu abast. Penso seguir col·laborant en aquelles activitats locals que estiguin al meu abast, segurament al Casal de la Gent Gran , i des del Sarment com sempre.

He de dir que en tot allò en què he col·laborat sempre he trobat el suport de molta gent disposada a treballar i esforçar-se per fer feines col·lectives, i això és molt d'agrair. Jo, personalment, estic molt agraïda de l'ajut que he rebut de molta gent. I d'allò que m'han ensenyat, perquè jo he pogut aprendre de tothom, gent gran i gent jove, i a tots els vull donar les gràcies. I especialment als lectors, als usuaris de la Biblioteca : sense ells no faria falta aquest servei públic tan important. Els vull donar les gràcies per fer-lo servir, per fer-lo necessari, i encoratjar-los perquè ho continuïn fent.

Agraïm a la Conxita les seves paraules, i comptem amb ella per fer molta feina, encara. Jubilar-se no vol pas dir retirar-se, i una persona com ella, tan activa i tan compromesa amb la cultura i amb el poble, té encara molts valors a aportar, molt camí a recórrer, molts exemples a donar-nos, i estem segurs que ho farà, d'acord amb aquells lemes: “sempre a punt” i “tant com puc” . Aquestes pàgines són seves, com seu és aquest butlletí i aquest Cercle que ella, juntament amb altres, va fundar.

Entrevista: Ramon Carreté