Joan Santacreu, un tot terreny balsarenyenc

 

L'aire fresc d'aquesta secció “una finestra oberta”, va parlar fa uns dies amb el nostre conciutadà, el tot terreny balsarenyenc, Joan Santacreu i Cabané.

En Joan, després de l'etapa escolar dels seus temps, s'incorporà com a obrer de la indústria tèxtil, un lloc de treball precedit també pels seus pares i germans. Santacreu va néixer a la colònia tèxtil de la Rabeia, al peu del riu Llobregat. Avui les colònies han desaparegut o han acabat sent com unes peces de museu. En aquests nuclis industrials s'hi havien viscut moments entranyables fruit de la vivència social, cultural i econòmica de l'època.

•  Joan, vas néixer a Balsareny, oi?

•  Sí, concretament al Casal Verge de Montserrat, l'any 1951. Aquell any les senyores (si m'ho deixeu dir, parteres), no totes, començaven a deixar de parir a casa seva, allò d'abans, que la llevadora (“comadrona”) anava per les cases.

•  Després que la teva mare et portés al món, recordes quelcom entranyable dins les parets d'aquell hospital, avui amb funcions de residència?

•  Em sembla recordar, quan tenia tres o quatre anys, que jo i la mare hi anàrem de visita i vam ser acollits per una monja molt guapa. Penso que es deia Germana Elena.

•  Passen els anys i tu i els teus germans us vau trobar residint a la colònia de la Rabeia. Què va significar per tu viure la infantesa i adolescència en aquell entorn?

•  Il·lusió i a la vegada tristesa. M'explico, avui encara en alguns moments em vénen a la memòria la placeta, el carrer del Tap, el camí curt fins a la font on omplíem el càntir d'aigua neta i fresca, la casa pairal dels Rabeya, el camí del rec tot anant a l'escola a Sant Esteve (colònia Soldevila)...

•  Deixes enrere el temps escolar i sense tenir vocació per fer el batxillerat, sense gaires possibilitats econòmiques, t'incorpores al món del treball industrial tèxtil. Recordes quina firma industrial portava les regnes d'aquelles naus amb les sorolloses eines com les màquines de filar, les contínues, les metxeres o el batan?

•  Sí, recordo que el pare i la mare anomenaven el Sr. Àlvar Soldevila i més encara a la seva senyora, la mestressa. Més tard la responsabilitat industrial va recaure en el grup Gossypium. Anys, els primers, d'una relaxació laboral. I anys esbojarrats, amb alguna puntada de peu, en termes afectuosos, per part d'algun encarregat.

•  I de la comunitat veïnal, què ens en pots dir?

•  Ui. Érem tota una família. Les nits d'estiu a la fresca, el cinema dels diumenges, etc. Cal dir, però (ara també passa), que no totes eren madures, ja m'enteneu. En llocs petits on tothom ens coneixem, sempre hi ha qui ha de pagar els plats trencats: som humans i per tant ningú és perfecte. No caldria sinó. El que em sap greu és que a vegades, per la manera de ser de cadascú, a un l'apartin socialment de qualsevol projecte comú, ja que aquesta és una de les riqueses del poble.

•  Joan, per anar acabant, digueu-nos com us definiríeu socialment?

•  Ras i curt, podríem dir que soc una espècie de tot terreny, perquè he fet i faig de tot una mica. Alguns també em diuen que soc una mica “lleuger de cascos”. Sóc dels petits, però no me n'avergonyeixo.

•  Gràcies Joan, sort i per molts anys.

Josep Gudayol i Puig