Estimar un país, estimar una llengua

 

“Quan algú et diu que t'integris, el que t'està dient és que et desintegris”. “Sóc més escriptora que marroquina”. “De petita deia que de gran volia ser escriptora, no pas marroquina”.

Són afirmacions d'una dona, Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979). Ara ja pot fer de ple aquestes afirmacions i amb la cara ben alta (diari “Avui”, 1 de febrer de 2008).

La jove marroquina Najat El Hachmi ha estat la guanyadora del premi Ramon Llull de novel·la. Amb 90.000 euros (una de les dotacions més generoses de les lletres catalanes) de premi, Najat ha fet un pas de gegant per tal de consolidar la seva carrera literària.

“Punta de Brau” obre la reflexió pertinent sobre la gratitud que pot arribar a sentir una persona nascuda en un altre àmbit geogràfic i cultural envers una altra terra d'acolliment.

“Jo també sóc catalana”, una novel·la d'El Hachmi de l'any 2004, té un argument basat en la seva pròpia experiència de la immigració. A la novel·la L'últim patriarca , obra premiada, fa una mirada crítica sobre la societat d'origen dels protagonistes. “Mimoun Driouch és un immigrant marroquí que ha passat de ser paleta a exercir de petit constructor en una capital comarcal catalana. L'altra gran protagonista de l'obra és la filla d'aquest patriarca, que durant l'adolescència pateix de primera mà la doble moral del pare”.

Gràcies, Najat El Hachmi, per la teva valoració agraïda del meu, i teu, poble: Catalunya. Un exemple a seguir per una societat que de vegades no té en prou en compte que cal estimar un país i estimar la seva llengua, valoració agraïda dels dies en què van arribar i van ésser acollits.

Josep Gudayol i Puig