- Editorial -

Després d'escrutar

 

El resultat de les eleccions generals en un poble com Balsareny, com és lògic, no pot alterar les xifres del conjunt de la circumscripció, ni influir en les de la nació ni menys en les globals de tot l'estat. Per això, per a un mitjà local les eleccions municipals tenen una gran transcendència, mentre que les autonòmiques, les estatals o les europees tenen un ressò més mitigat. Amb tot, s'hi pot analitzar si les tendències s'adiuen amb les de la comarca, la circumscripció o la nació.

Així, veurem a l'interior que el PSC va guanyar a Balsareny, com és habitual en aquestes eleccions, i va créixer en nombre de vots respecte a les generals del 2004. CiU va quedar en segona posició, tot i baixar en vots. ERC va perdre més del 50 per cent dels vots rebuts fa quatre anys. En canvi, ICV va guanyar alguns vots, mentre el PP es mantenia pràcticament igual, tan sols amb 2 vots més que els que va obtenir el 2004. Són uns resultats molt similars al del conjunt de Catalunya. Això sí, la participació, gairebé del 71 per cent, va ser força inferior a la de 2004, que passava del 78 per cent.

Es pot dir que aquests resultats, tal com els del global de Catalunya, són fruit de la bipolarització a què ens ha emmenat la campanya dels dos grans partits estatals, que en el conjunt de l'estat s'ha reflectit en un augment més o menys equivalent dels vots i dels escons de PSOE i PP, en detriment de la resta de forces. A Catalunya, la campanya del PP, percebuda com anticatalanista i agressiva envers el nostre país -ells s'ho han guanyat ben a consciència-, ha decantat encara més el vot útil, el “vot de la por” cap al PSC. S'ha subratllat que en un estat espanyol sense Catalunya, el PP hauria aconseguit la majoria. És una llàstima que aquest model de campanya de la crispació i la demagògia hagi rendit als populars evidents rèdits electorals a moltes comunitats autònomes espanyoles: sembrar vents, sembrar zitzània, no hauria de portar profit. I si és cert que a Catalunya s'ha frenat l'auge dels populars, cal lamentar que això hagi estat a costa d'aprimar encara més la representació dels partits nacionalistes, que, en conjunt, han perdut pes i influència.

Esperem que les seqüeles d'aquestes eleccions no comportin desoris interns en els partits que es consideren catalanistes: ara –com sempre, però més que mai- faria falta anar units, ara que li tocarà al Constitucional moure fitxa i pronunciar-se sobre la constitucionalitat d'un Estatut que ja van retallar a Madrid (amb la connivència de CiU i el PSOE), que van aprovar les Corts i que després va ratificar la ciutadania de Catalunya en referèndum. Com deia Raimon: “Encara és forta la lluita, i queda tant per fer”. No ens podem encantar, no ens podem adormir, que sempre hi ha qui vetlla.

Democràcia vol dir poder votar, i tant de bo que mai més no torni aquella època tan grisa del franquisme. Els més joves, que no la van sofrir, no saben què era, no saben com era viure sense llibertat. Però els que no van viure les esperances, els esforços, la il·lusió de tanta gent que ens va portar a la democràcia, que no es pensin que amb votar de tant en tant ja està tot fet. El dret, i el deure, del ciutadà és intervenir sempre en les coses del comú: el dret de decidir amb el nostre vot, és clar; però també el dret de controlar després que es compleixin els compromisos, de fer-ne el seguiment, d'exigir responsabilitats als governants. Per això no hem de baixar mai la guàrdia. “Ara és hora d'estar alerta”.

Sarment