- Editorial -

I ara, a votar

 

D'aquí a pocs dies, el 9 de març, tindran lloc les eleccions generals a les Corts espanyoles. Ja n'hem parlat prou i no cal estendre-s'hi. Sorprèn, d'entrada, que dos antics líders que ens havien demanat el vot per als seus respectius grups, Heribert Barrera i Pasqual Maragall, hagin coincidit ara a propugnar d'alguna manera el vot en blanc com a expressió d'un cert desencís polític. Que el desencís hi és, no cal negar-ho, i que és culpa o responsabilitat dels mateixos partits, és una obvietat. Però el més important és mantenir i acréixer la democràcia, el dret a poder elegir.

L'abstenció és un risc (seria un reconeixement que “no cal democràcia”, que “ja s'ho faran”); davant això, el vot en blanc és la manifestació de la voluntat de votar, i alhora del desencís de no trobar cap opció que ens faci el pes. És clar que aquesta és una opció legítima; però també és ben trista. Tenim el que tenim, i entre les opcions possibles hi ha partits que postulen idees molt clares: carregar-se la immersió lingüística, per exemple, o retallar l'Estatut, o limitar les competències de les autonomies… Votar en blanc, comptant que els partidaris d'aquestes idees no ho faran de cap manera, seria donar carta blanca a un empitjorament del model que tenim (ja prou precari des del moment que no totes les opcions polítiques tindran dret de concórrer a les urnes). Votar en blanc, i no diguem abstenir-se, és obrir a la porta als postulats dels que votaran els seus. Per tant, hem d'aconformar-nos amb les limitacions de les opcions que tenim? Pensem que sí, tot i que no ens acabin de complaure. Votar, no pas en blanc, sinó en color, en el color que creguem més adient a la nostra opinió, serà la manera més democràtica d'aconseguir que governi el qui vol la majoria. Els que vam viure sense democràcia sabem quant val això, i votar és la manera de conservar-ho, i tant de bo que els que surtin elegits volguessin, i poguessin, millorar-ho.

Sarment