- Editorial -

Esmolem ben bé les urnes

 

S'acaba un any i en comença un de nou. Passaran les diades de Nadal i Sant Esteve, la nit de Cap d'Any, la cavalcada dels Reis… Els Pastorets, el tradicional concert de la Coral Sant Esteve amb la Polifònica de Puig-reig… I ja tindrem, enguany, els Traginers al tombant de la cantonada. I el Carnestoltes, i ja tocarà pensar en la Festa Major. És el cicle de cada any, renovat amb noves ganes de fer coses. I que duri!

A nivell nacional i estatal, pot ser un any mogut. Al març hi haurà eleccions generals, i aquest to de crispació que s'ha anat congriant al llarg dels quatre últims anys sens dubte s'acreixerà. Per altra banda, el Tribunal Constitucional haurà de resoldre el recurs del PP contra l'Estatut de Catalunya. Un PP que va aprovar amb els seus vots l'Estatut d'Andalusia, que conté, calcats mot per mot del nostre, molts dels articles que en el cas català els populars han considerat inconstitucionals. Un Estatut que ja no era el que va sortir del Parlament de Catalunya amb gran consens, perquè va ser retallat pel PSOE a les Corts espanyoles (li van passar, literalment, “el ribot”) amb la complicitat de CiU, i que després va ser aprovat en referèndum a Catalunya. El 2009 podria ser l'any en què un tribunal, que teòricament hauria de dictaminar basant-se estrictament en arguments jurídics i tècnics, declari il·legal la voluntat d'una nació expressada a les urnes. Això ens negaria, una vegada més, el “dret a decidir” pel qual milers de catalans s'han manifestat.

Un dret a decidir que la proposta, ambigua, de la “casa gran del catalanisme” que CiU propugna no aclareix quins límits té: aparentment, aquests límits s'estiren i s'arronsen segons el cas i segons l'interlocutor. Només cal veure el discurs de Duran i Lleida a Madrid i confrontar-lo amb el que fan a Catalunya els sectors més sobiranistes de la coalició a què pertany. A l'altra banda de l'espectre nacionalista, ERC predica un horitzó, que ha situat el 2014 (any emblemàtic, el tercer centenari de l'Onze de Setembre), en el qual no se sap ben bé què ha de passar, què podrem decidir, ni com. Tant l'estratègia de CiU (capitalitzar totes les sensibilitats del catalanisme, liderant-les ells) com la d'Esquerra (apel·lar a una vaga esperança d'autodeterminació, que tanmateix legalment hauria de ser promoguda i beneïda per l'Estat espanyol) són calculadament indefinides.

En el rerefons d'ambdues propostes hi ha l'esperança que ni PP ni PSOE no aconsegueixin una majoria suficient que els permetés de governar sols, i per tant la possibilitat que els partits catalans puguin ocupar cotes de poder o fer pactes amb el qui governi. En el cas d'ERC i d'ICV, és clar que només hi ha una opció de suport polític, la del PSOE; mentre que per a CiU, ja caducada l'acta notarial, totes dues opcions semblarien en principi vàlides, per bé que tampoc ningú no gosa concretar en quines condicions, sota quins mínims. Dependrà de l'equilibri de forces que resulti dels comicis.

A Espanya els aires estan enrarits contra les legítimes aspiracions de més poder sobiranista, i cada vegada són més, i criden més fort, les veus que propugnen la necessitat de “collar ferm” les autonomies per evitar que se'ls puguin transferir més competències i negociar-hi millores financeres ja pactades, per justes que siguin. El PP ja parla obertament de modificar la Constitució (però no havíem quedat que era intocable?) per retallar el magre poder de les autonomies, però també dintre el PSOE se senten opinions favorables a un canvi de normes de joc que acabaria fatalment amb l'esperit plural de la Transició. Caldrà que hi estiguem ben amatents, i davant aquestes eventualitats, “esmolem ben bé les eines”: les eines democràtiques que tenim, és a dir, el nostre dret de vot.

Sarment