Gràcies Antoni, gràcies Ahijà!

 

Són dos quarts de deu del matí. Com gairebé tots els matins, em trobo amb l'orella enganxada al dial de la ràdio nacional, Catalunya Ràdio. És l'hora d'un dels programes anomenats estrella: “El matí de Catalunya Ràdio” conduït pel periodista Antoni Bassas.

- Bon dia, Mohamet Ahijà, tens 19 anys i vas arribar a Catalunya procedent d'un camp de refugiats Saharaui on amb els teus pares vivies la gran pobresa dels teus i de totes les altres famílies, però d'això ja fa 6 anys. En complies 13 quan vas tenir l'oportunitat de passar una temporada en un país on diferents famílies acullen nois i noies arribats de geografies diferents. Ets, des d'aquells dies, un barceloní més. Benvingut, i què ens vols dir?

- Jo –diu, amb veu plena d'emoció- vull quedar-me en aquest país, Catalunya. Durant aquests sis anys m'he format i integrat. Parlo la vostra llengua. Amb només sis anys sóc un català més. He treballat tots els caps de setmana en un establiment dedicat a l'alimentació i treballo per poder-me pagar els meus estudis i completar així la meva formació. Amb tot, avui em diuen que he de deixar-vos. Dit amb més o menys cruesa: em volen expulsar, em volen fer retornar a aquell lloc, mancat de tota prestació, principalment d'uns serveis mínims de sanitat. Toi i que allà hi tinc tota la meva família, he de dir-vos que estic malalt, i aquí en el vostre país m'han pogut controlar la meva malaltia.

Ahijà continua exposant les raons per les quals no vol deixar Catalunya. Explica tot el procés que ha seguit per fer arribar a l'administració competent la paperassa legal necessària per poder-se quedar.

Amb emoció i admiració, m'anava solidaritzant amb aquest petit adolescent nou-català. Quin exemple! Quina reflexió! Sis anys amb nosaltres i ja és on és. Tot allò que de més podria dir, ho deixo per a un teu interrogant, amic lector.

Josep Gudayol i Puig