Arbres de Balsareny (V)

 

Els Xiprers

Un arbre ben popular és el xiprer. De fet, n'hi ha de diversos tipus, però l'espècie més coneguda és el xiprer comú , que en nom científic s'anomena Cupressus sempervirens , originari de Grècia, Turquia i l'Orient Mitjà, que va ser introduït i difós a la península ibèrica de molt antic. Al nostre país sempre es troba plantat, mai no s'hi ha naturalitzat. És un arbre funerari, el més típic dels cementiris, i també, de vegades, es planta en fila per tal de protegir els camps de conreu de la força del vent (així, a l'Empordà, contra la tramuntana). Per altra banda, el trobem en carrers i jardins amb funció ornamental. És una espècie molt longeva, és a dir, que pot viure molt, fins i tot pot arribar als 2000 anys (d'aquí ve el nom de “ sempervirens ”); això potser té relació amb el seu ús funerari. El xiprer és també un arbre fuster de primer ordre; la seva fusta és dura i resistent i no es veu atacada pels corcs; es fa servir en fusteria, torneria i escultura. Diu la tradició que elements llegendaris com l'Arca de Noè i el temple de Salomó eren fets en gran part de xiprer. Per últim, dels seus brots se n'extreu un oli que va bé contra la tos.

El xiprer és resinós, té la fulla perenne (no cau) i la seva forma típica és la capçada molt estreta i molt alta (com un paraigües tancat), que pot arribar fins als 30 metres , formada per branques molt verticals, apropades al tronc; però també hi ha una varietat més silvestre (no tan esvelta), en què les branques són obertes i la capçada és més ampla i cònica. Les fulles tenen forma d'escama, són molt curtes ( 1 mm .), primes, aplanades, de color verd fosc i estan imbricades (col·locades com les teules d'una teulada). Fa pinyes més o menys rodones, de 2 a 4 cm . de diàmetre, formades per escames grosses; primer són verdes i amb el temps agafen un color gris marronós; poden estar solitàries o en grups. L'arbre floreix al març i abril i fa el fruit, les pinyes (que contenen les llavors), a la tardor del següent any.

Detall d'una branca d'un xiprer del Castell amb les seves pinyes

En primer pla, xiprers de la varietat alta i esvelta del Cementiri

On tenim xiprers a Balsareny? De xiprers comuns en podem trobar diversos al C ementiri Municipal . És típica la imatge dels cementiris amb els xiprers que, per la seva alçada, sobresurten del recinte. Però també hi ha xiprers als nostres carrers, la majoria de la varietat esvelta (alta i estreta). Més d'una vintena, ja força alts, els trobem al llarg de tot el carrer Llevant , el carreró que rodeja la plaça de la Mel per la part del darrera. Recentment se'n van plantar 3 just al davant de l' Ajuntament , en la darrera urbanització de la plaça (un d'ells es va morir). En trobem alguns altres de forma aïllada al Rapeu (sota la rectoria), a la Costeta , al recinte de la mina , al barri de Cal Nosa (sobre la carretera) i a la plaça de l'Església de Sant Esteve . Al final del Rapeu , prop de l' aqüeducte de Santa Maria , n'hi ha alguns de la varietat ampla i cònica (no tan elegant).

Els xiprers comuns també es fan servir per formar tanques o barreres (“setos” en castellà), en carrers, parcs i jardins. Així, hi ha una tanca de xiprers grossos (de les dues varietats juntes) que separa el carrer de l'Om del recinte de la Planta Municipal de Tractament de l'Aigua i altres tanques de xiprers petits a la rotonda de la benzinera , sobre el passatge Roqueta i a diversos trams de la vorera de l'autovia en el seu pas per Balsareny.

Entremig dels blocs del passatge Roqueta hi ha 3 bonics xiprers, alts i estrets, que es distingeixen dels altres perquè tenen ramificacions que formen una mena de làmines. Aquesta i altres espècies de xiprers, diferents del xiprer comú (però tots de la mateixa família de plantes, les cupressàcies ) formen també tanques, com les que hi ha, ben retallades, al Casal, al parc infantil del costat del Col·legi Guillem i en un tram de la carretera d'Avinyó , prop de la rotonda amb el carrer Carrilet .

Cal destacar una altra espècie important d'aquesta família, el xiprer blau o xiprer d'Arizona , Cupressus arizonica varietat glabra , del qual tenim un exemplar a la carretera d'Avinyó , baixant a l'esquerra, uns cinquanta metres després de la rotonda amb el carrer Carrilet ; i un altre al camp obert de l'entrada al poble per Balsareny Centre , prop d'on passa la Riera de la Roqueta . També en tenim dos al nucli de La Rabeia , a la baixada que porta a la fàbrica. Aquest arbre es distingeix del xiprer comú per les fulles, que són d'un color blavós o verd grisenc, i també d'aquest color són les seves pinyes, formades per escames que tenen un mugró al mig. Té la capçada cònica, ampla i densa i es torna esclarissada quan l'arbre envelleix.

Tanca o barrera de xiprers de les dues varietats, que separa el carrer de l'Om de la Planta de Tractament de l'Aigua

Xiprer blau gros que es troba a l'entrada al poble per Balsareny Centre

A més de tots els exemplars anomenats, hem de remarcar que tenim una important reserva de xiprers fora del que considerem paisatge urbà; concretament, la gran quantitat que n'hi ha de plantats al turó del Castell . Són xiprers comuns de les dues varietats i també xiprers blaus; en conjunt donen un cert encant a tot l'entorn del Castell i la seva església.

Per últim, cal dir que els xiprers són uns dels arbres que més podem veure plantats en jardins de domicilis particulars i d'empreses del nostre poble (als afores, a La Coromina , a Les Malloles…), per fer bonic i per formar tanques.També és present a moltes cases de pagès. En conjunt, n'hi ha una elevada quantitat.

El libocedre

El libocedre ( Libocedrus decurrens ) és un arbre de la mateixa família que els xiprers, i no pas els cedres, malgrat el seu nom. Pot arribar a superar els 20 metres d'alçària i té la capçada més o menys cònica i densa però, quan envelleix, es torna esclarissada i desordenada. El seu tronc és recte i esvelt, com els xiprers, però les seves branques es ramifiquen en un sol pla formant una mena de làmines; l'extrem del tronc no acaba en punta sinó que sol ser més o menys rodó.

És també un arbre de fulles perennes, en forma d'escames, que cobreixen de cap a cap els branquillons, com els xiprers. Aquestes fulles són de color verd fosc lluent i, quan es trenquen, deixen anar una olor intensa.

Un dels dos libocedres que hi ha a Sant Esteve

Detall de la fulla i els fruits del libocedre

Una característica que fa que no es confongui ni amb els xiprers ni amb els cedres són els seus fruits, que no són cap mena de pinya sinó uns cons ovalats i allargats, formats per escames, d'uns 2 cm . de longitud, de color groc marronós, semblants als festucs (“pistatxos”), que pengen de les branques. Cada any els cons maduren, s'obren les seves escames laterals, deixen anar les llavors, que escamparà el vent, i després cauen.

Aquest arbre no és natural d'aquí, sinó que és originari de les muntanyes de Califòrnia i Oregon (EUA). Per això en català també s'anomena cedre blanc de Califòrnia . Va ser introduït a Europa a mitjans del segle XIX com a arbre ornamental i, per això, el podem trobar plantat en carrers i jardins, encara que no és gaire comú. Aquí a Balsareny en trobem únicament un parell, que cal no confondre amb xiprers; concretament són a Sant Esteve , darrera dels blocs de pisos de la colònia, actualment tancats, entremig d'uns avets.

La magnólia

Un arbre ornamental típic és la magnòlia ( Magnolia grandiflora ). És un arbre de fulla persistent. Pot arribar als 25 metres d'alçària. Les branques normalment surten ja des de la base de l'arbre. Les fulles i les flors ens fan identificar fàcilment aquest arbre: les fulles són molt grosses (de 10 a 20 cm .de llargada per 5 a 10 cm . d'amplada), amb el marge enter i ondulat, el pecíol vermellós, estan molt endurides i tenen un to lluent per l'anvers i, en canvi, un to com rovellat pel revers; i les flors també són molt grosses (d'aquí ve el nom de grandiflora ), poden arribar a fer més d'un pam i són d'un color blanc cremós, molt vistoses; surten a l'estiu, cada una a l'extrem d'un brot jove i duren pocs dies; fan molta olor. Els fruits tenen l'aspecte d'una pinya ovalada, de color marró, i contenen les llavors que, quan són madures, tenen un color vermell característic i són molt vistoses.

La magnòlia és originària d'Amèrica del Nord i es va introduir a Europa a principis del segle XVIII. A Balsareny en tenim 5 exemplars alineats al carrer de la Mel , entre la plaça Ricard Viñas i els blocs de la plaça de la Mel ; si us hi fixeu, ara en aquest temps hi podeu observar les llavors vermelles, que van caient. També es veuen magnòlies en alguns jardins particulars del poble.

Detall de les fulles i de la pinya de la magnòlia

Dues de les magnòlies del carrer de la Mel ,

al costat de la plaça Ricard Viñas

NOTA: En l'article “Arbres de Balsareny (IV)”, corresponent al mes d'octubre, al peu de la darrera foto deia, per error, “els grossos til·lers del carrer de l'Om”, quan lògicament havia de dir “els grossos lledoners del carrer de l'Om”. Disculpeu. Gràcies.

Isidre Prat