El cranc
El cranc s'aixeca al matí
i parla amb el veí
tot dient-li: -No sé què fer,
no puc ni passejar pel carrer.
Si em fico sota una roca
em molesta la closca.
Si faig una cursa al meu pis de lloguer,
mai no arribo el primer.
Quan estic amb molta gent,
nedo contracorrent.
–Què hi farem...
Això és un infern!
Falcó Marró ( Aaron Sorroche ). 1r premi, Cicle Mitjà.
Els macarrons
Que bons que són els macarrons!
Allargats i ben rodons.
Amb tomàquet i formatge
per omplir-nos bé la panxa.
La mare els fa tan bons!
Molt millor que els cigrons!
Els macarrons que fa la mare
són els millors del món
i els comparteixo amb tothom.
Míster Invisible ( Àlex Quintana Ronda ). 2n premi, Cicle Mitjà.
L'elefant
Jo m'estimo l'elefant
que és un animal molt gran
amb la seva llarga trompa
desfila amb molta pompa.
L'elefant es diu Narcís
i és de color gris.
Amb el seu pes descomunal
a les formigues fa molt mal.
Té quatre potes
gruixudes com pilotes.
Les orelles va movent
i així es va fent vent.
Per tot el territori
persegueixen els seus ullals d'ivori
i el seu menjar preferit
és l'arròs bullit!
Estrella Daurada ( Anna Riu Capdevila ) . Accèssit, Cicle Mitjà.
El carrer
Carrer de xiscles i corredisses,
de jocs, pilotes i nens petits,
per ells un món divertit.
Cel enfosquit que deixa la nit,
somnis, descans, esbufecs i sospirs,
caminars, pors i brogits.
Un món de follets?
No, un món petit, humil i gentil.
Jhan Super ( Joan López Masplà ). 1r premi poesia, Cicle Superior.
Quan la tele s'engega...
Aquella tarda, el vol dels ocells i el color dels núvols anunciaven que aquell dia no s'oblidaria fàcilment.
La Roser , asseguda al sofà, assaboria una tassa de te amb llimona quan, de sobte, la televisió es va engegar sola. La Roser va tenir un calfred. Després els canals van començar a canviar-se tot sols, la Roser va començar a tenir por.
Al cap d'uns segons, el volum va pujar fins que la Roser ja no sentia res més, a part de la televisió. La noia, atemorida, es va aixecar del sofà, es va abocar la tassa de te a sobre, però això no li importava. Va començar a cridar ajuda, però no servia de res: la televisió estava tan forta que no se sentia ni ella mateixa.
La Roser va tenir una idea: agafaria el comandament i baixaria el volum. Però, on estava el comandament?
La Roser, amb la faldilla molla de te, va buscar per tot el menjador. Quan ja no sabia on buscar, el gat es va aixecar i la Roser va veure el comandament a distància a sobre el sofà, i amb el gat a damunt... La Roser va sospirar, tranquil·litzada.
-Quina por que m'has fet passar, gatet! –va dir la Roser en veu molt alta. Va agafar el comandament i va tancar el televisor.
A l'hora de sopar, quan va explicar als seus pares el que li havia passat, els va fer molta gràcia, però la seva mare li va dir en un to força rialler:
-Roser, no t'has d'espantar per qualsevol tonteria! A més... quantes vegades t'he dit que no vull que deixis el comandament sobre el sofà?
- Si no l'hi haguessis deixat, no t'hauria passat això –va dir el pare.
La Roser va callar. Va estar pensant una estona en el que li havia passat. De sobte, va fer un bot de la cadira, espantada, i va dir:
- Un moment! Però... si quan es va engegar la tele, el gat no hi era, al menjador!
Mixeta Valenta ( Raluca Vijulie ). 1r premi prosa, Cicle Superior.
Jo, la muntanya
Vaig sofrir una cremada
que em va convertir en cendres de to grisós,
negre i de diversos colors:
de to marró, l'arbre cremat;
de to ataronjat, l'escarabat;
de to vermellós, tal com eren les flors;
de color transparent, com la boira, com l'argent.
Ara vesteixo de nou verdós.
Petites herbes, brosses i olors
comencem a obrir un nou camí.
Tu saps qui és de veritat l'assassí?
No et cansis de delejar,
que ni el bosc, ni cap humà s'ha de matar.
Laia Torrebadella Soler ( Ial Torredelsol ) . Accèssit.
Transparencia otoñal
Más que algo
Déjame que llegue a tu alma
ya que no a tu corazón.
No sé quién eres
sólo sé que te conozco
compañera de la Luna llena.
Tu voz aún resuena
como el lánguido murmullo
de ese río que nos lleva.
¿Cómo dirán las palabras?
Te susurran las hojas
verdes o amarillas
del árbol que nos da sombra.
Lo que quiero,
que desde sus ramas
te cante el ruiseñor,
musa de mi canto,
tenue encanto.
Lo que quiero,lanzar al viento
y que anide en tus oídos
lo que quiero.
¿Qué quiero?
Decirte
¿Por qué no decirte?
Simplemente, te quiero!
Te quiero
porque mis lágrimas lo dicen
porque uno es nuestro llanto
y si forjamos una sonrisa
mutuo es el empeño.
Hoy siento que camino a tu lado.
Caen las hojas. ¡Qué importa!
Si estamos juntos
en un mar de inquietudes
compartiendo la ternura
de nuestro amor, bien logrado…
Tarde de lluvia,
tintineo sonoro,
corazón que despierto
vibra y llora,
despertando dulzura.
Amor es una palabra
que inventamos ahora
Cojo tu mano
que me saca del fango
en que sumerjo mis penas.
Pides amor
que buscamos a medias.
Brindas amor
que desate las bridas.
Quieres amor
que agite las aguas,
que calme las olas.
Yo te llamo de noche
cuando el sueño es más dulce
Quiero ser querubín
que enarbole una flecha
de amor que nos prenda
en un mutuo sueño.
Quiero ser una antorcha
que alumbre ese paso
tembloroso o firme
que hacia mi corazón… das.
¡Te quiero!
Las golondrinas en su trino
parecen decirlo:
¡Te quiero!
Ese árbol quiere ser testigo
¡Te quiero!
Este río con su canto sonoro
parece decirlo.
Y por la boca ya sale
el más puro diamante
que ambos hallamos
a un mismo tiempo.
El ramo de la novia
Con un ramo en las manos,
dichoso mi corazón.
Me postro a tus pies, doncella.
Y con un abrazo de hermanos
te entrego amor, flor e ilusión.
Miro tu mirada bella
y doncella te veo ahora.
Mañana cantarán pardos ruiseñores
y tú entre las flores
te sentirás señora!
Soneto a unas bodas
Hoy parto y culmino una obra
escrita de antemano en las estrellas.
Hoy la Luna es más blanca y más bellas
se me antojan las flores; y cobra
más luz el luminoso día en que sobra
la pena y la penumbra y todas las querellas.
Tan bella es la hora en que sellas
con un sí, todo el amor del mundo. Logra
blanca e inmaculada transparencia de tules.
Asombra a presentes. Y a su paso nupcial
canta más dulce el ruiseñor y las flores
se abren al más azul de los azules.
Todo es dicha, nada falta, en tu hora crucial.
Como en las bodas de Caná, sobran vino y colores.
Transparencia otoñal
A lo mejor canto
a lo mejor lloro
al culminar
este vuelo poético
corto y leve.
Bosque caduco
y encendido,
aire gélido.
La mente
casi en blanco…
Caballo desbocado.
¿Qué siento?
Si siento algo.
¿Qué miro?
Si veo algo.
Es un día transparente
es, es, algo es
¿Qué es?
Canta el grillo
se agita el árbol.
Una hoja cae.
Escribo
¿Qué escribo?
Estoy perdido
en un profundo laberinto.
Tardes frías de otoño
primeras nieves.
Soneto
¿Qué ingredientes hay? ¿Qué buscar?
Entresacar de la tierra y cielo.
De lo que crece en el suelo.
De lo que se eleva, irreal o real.
¿Con qué hago mi soneto ideal?
Para que quede bien aderezado, helo
hecho de quietud en un vuelo
a través de lo que abarcan al mirar
mis ojos, el cielo, el suelo: entre dos colores
bien definidos: verde y azul.
El suave murmullo del bosque
y la claridad celeste, delatores
de este laberinto que confunde norte y sur
en mi mente difusa en lúgubre bosque.
Bueno sería el verso breve
iniciado sin precisar razón
la sinrazón precisa y leve
basta para alcanzar el don
ajeno de la poesía que sólo pertenece
a guía el fuego candente del que se precie.
Yago ( Diego Galera Morales ). 1r premi, de 18 a 59 anys.
Balsareny
Nascuda al peu del Llobregat,
bressol de la teva infantesa,
vila de Balsareny, reina de vinyes i conreus,
a la teva falda descansa el Bages plàcidament.
Cordó umbilical que dónes vida
a la ciutat mare de la Catalunya central,
ets mare i ets filla al mateix temps,
seny i joventut d'infància a la senectut.
De fills il·lustres riquesa pura,
cabal de fe i de cultura,
on el temps s'escriu amb lletres d'or,
el seu caràcter ens omple el cor.
Ets posada i plaença de braus traginers
homes forjats a la intempèrie
que amb el matxo a bast
recorrien camins rals dies i nits fatigants.
Carros i carreters que deixen tritlla i petjada
d'una època ja passada
retornen al present sens mentir en història,
tu en fas digna la seva memòria.
Altiu castell, símbol de força i poderiu,
corona i escut d'aquest poble
noblesa en el sentir de la gent,
i quan de festa s'engalana
per les teves venes et bull la sang,
convides amb senyeres i estàndards desafiants
a conquerir el cim més alt de llibertat.
Balsareny terra de vinyes i conreus,
pagesos i vinyataires invoqueu:
Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara no ens deixeu!
Mingo ( Jaume Crespi ). 1r premi, més de 60 anys.