Darreres obres premiades del Concurs Literari de Sant Marc de 2007

 

El cranc

El cranc s'aixeca al matí

i parla amb el veí

tot dient-li: -No sé què fer,

no puc ni passejar pel carrer.

Si em fico sota una roca

em molesta la closca.

Si faig una cursa al meu pis de lloguer,

mai no arribo el primer.

Quan estic amb molta gent,

nedo contracorrent.

–Què hi farem...

Això és un infern!

Falcó Marró ( Aaron Sorroche ). 1r premi, Cicle Mitjà.

 

Els macarrons

Que bons que són els macarrons!

Allargats i ben rodons.

Amb tomàquet i formatge

per omplir-nos bé la panxa.

La mare els fa tan bons!

Molt millor que els cigrons!

Els macarrons que fa la mare

són els millors del món

i els comparteixo amb tothom.

Míster Invisible ( Àlex Quintana Ronda ). 2n premi, Cicle Mitjà.

 

L'elefant

Jo m'estimo l'elefant

que és un animal molt gran

amb la seva llarga trompa

desfila amb molta pompa.

L'elefant es diu Narcís

i és de color gris.

Amb el seu pes descomunal

a les formigues fa molt mal.

Té quatre potes

gruixudes com pilotes.

Les orelles va movent

i així es va fent vent.

Per tot el territori

persegueixen els seus ullals d'ivori

i el seu menjar preferit

és l'arròs bullit!

Estrella Daurada ( Anna Riu Capdevila ) . Accèssit, Cicle Mitjà.

 

El carrer

Carrer de xiscles i corredisses,

de jocs, pilotes i nens petits,

per ells un món divertit.

Cel enfosquit que deixa la nit,

somnis, descans, esbufecs i sospirs,

caminars, pors i brogits.

Un món de follets?

No, un món petit, humil i gentil.

Jhan Super ( Joan López Masplà ). 1r premi poesia, Cicle Superior.

 

Quan la tele s'engega...

Aquella tarda, el vol dels ocells i el color dels núvols anunciaven que aquell dia no s'oblidaria fàcilment.

La Roser , asseguda al sofà, assaboria una tassa de te amb llimona quan, de sobte, la televisió es va engegar sola. La Roser va tenir un calfred. Després els canals van començar a canviar-se tot sols, la Roser va començar a tenir por.

Al cap d'uns segons, el volum va pujar fins que la Roser ja no sentia res més, a part de la televisió. La noia, atemorida, es va aixecar del sofà, es va abocar la tassa de te a sobre, però això no li importava. Va començar a cridar ajuda, però no servia de res: la televisió estava tan forta que no se sentia ni ella mateixa.

La Roser va tenir una idea: agafaria el comandament i baixaria el volum. Però, on estava el comandament?

La Roser, amb la faldilla molla de te, va buscar per tot el menjador. Quan ja no sabia on buscar, el gat es va aixecar i la Roser va veure el comandament a distància a sobre el sofà, i amb el gat a damunt... La Roser va sospirar, tranquil·litzada.

-Quina por que m'has fet passar, gatet! –va dir la Roser en veu molt alta. Va agafar el comandament i va tancar el televisor.

A l'hora de sopar, quan va explicar als seus pares el que li havia passat, els va fer molta gràcia, però la seva mare li va dir en un to força rialler:

-Roser, no t'has d'espantar per qualsevol tonteria! A més... quantes vegades t'he dit que no vull que deixis el comandament sobre el sofà?

- Si no l'hi haguessis deixat, no t'hauria passat això –va dir el pare.

La Roser va callar. Va estar pensant una estona en el que li havia passat. De sobte, va fer un bot de la cadira, espantada, i va dir:

- Un moment! Però... si quan es va engegar la tele, el gat no hi era, al menjador!

Mixeta Valenta ( Raluca Vijulie ). 1r premi prosa, Cicle Superior.

 

Jo, la muntanya

Vaig sofrir una cremada

que em va convertir en cendres de to grisós,

negre i de diversos colors:

de to marró, l'arbre cremat;

de to ataronjat, l'escarabat;

de to vermellós, tal com eren les flors;

de color transparent, com la boira, com l'argent.

Ara vesteixo de nou verdós.

Petites herbes, brosses i olors

comencem a obrir un nou camí.

Tu saps qui és de veritat l'assassí?

No et cansis de delejar,

que ni el bosc, ni cap humà s'ha de matar.

Laia Torrebadella Soler ( Ial Torredelsol ) . Accèssit.

 

Transparencia otoñal

Más que algo

Déjame que llegue a tu alma

ya que no a tu corazón.

No sé quién eres

sólo sé que te conozco

compañera de la Luna llena.

Tu voz aún resuena

como el lánguido murmullo

de ese río que nos lleva.

¿Cómo dirán las palabras?

Te susurran las hojas

verdes o amarillas

del árbol que nos da sombra.

Lo que quiero,

que desde sus ramas

te cante el ruiseñor,

musa de mi canto,

tenue encanto.

Lo que quiero,lanzar al viento

y que anide en tus oídos

lo que quiero.

¿Qué quiero?

Decirte

¿Por qué no decirte?

Simplemente, te quiero!

Te quiero

porque mis lágrimas lo dicen

porque uno es nuestro llanto

y si forjamos una sonrisa

mutuo es el empeño.

Hoy siento que camino a tu lado.

Caen las hojas. ¡Qué importa!

Si estamos juntos

en un mar de inquietudes

compartiendo la ternura

de nuestro amor, bien logrado…

Tarde de lluvia,

tintineo sonoro,

corazón que despierto

vibra y llora,

despertando dulzura.

Amor es una palabra

que inventamos ahora

Cojo tu mano

que me saca del fango

en que sumerjo mis penas.

Pides amor

que buscamos a medias.

Brindas amor

que desate las bridas.

Quieres amor

que agite las aguas,

que calme las olas.

Yo te llamo de noche

cuando el sueño es más dulce

Quiero ser querubín

que enarbole una flecha

de amor que nos prenda

en un mutuo sueño.

Quiero ser una antorcha

que alumbre ese paso

tembloroso o firme

que hacia mi corazón… das.

¡Te quiero!

Las golondrinas en su trino

parecen decirlo:

¡Te quiero!

Ese árbol quiere ser testigo

¡Te quiero!

Este río con su canto sonoro

parece decirlo.

Y por la boca ya sale

el más puro diamante

que ambos hallamos

a un mismo tiempo.

 

El ramo de la novia

Con un ramo en las manos,

dichoso mi corazón.

Me postro a tus pies, doncella.

Y con un abrazo de hermanos

te entrego amor, flor e ilusión.

Miro tu mirada bella

y doncella te veo ahora.

Mañana cantarán pardos ruiseñores

y tú entre las flores

te sentirás señora!

 

Soneto a unas bodas

Hoy parto y culmino una obra

escrita de antemano en las estrellas.

Hoy la Luna es más blanca y más bellas

se me antojan las flores; y cobra

más luz el luminoso día en que sobra

la pena y la penumbra y todas las querellas.

Tan bella es la hora en que sellas

con un sí, todo el amor del mundo. Logra

blanca e inmaculada transparencia de tules.

Asombra a presentes. Y a su paso nupcial

canta más dulce el ruiseñor y las flores

se abren al más azul de los azules.

Todo es dicha, nada falta, en tu hora crucial.

Como en las bodas de Caná, sobran vino y colores.

 

Transparencia otoñal

A lo mejor canto

a lo mejor lloro

al culminar

este vuelo poético

corto y leve.

Bosque caduco

y encendido,

aire gélido.

La mente

casi en blanco…

Caballo desbocado.

¿Qué siento?

Si siento algo.

¿Qué miro?

Si veo algo.

Es un día transparente

es, es, algo es

¿Qué es?

Canta el grillo

se agita el árbol.

Una hoja cae.

Escribo

¿Qué escribo?

Estoy perdido

en un profundo laberinto.

Tardes frías de otoño

primeras nieves.

Soneto

¿Qué ingredientes hay? ¿Qué buscar?

Entresacar de la tierra y cielo.

De lo que crece en el suelo.

De lo que se eleva, irreal o real.

¿Con qué hago mi soneto ideal?

Para que quede bien aderezado, helo

hecho de quietud en un vuelo

a través de lo que abarcan al mirar

mis ojos, el cielo, el suelo: entre dos colores

bien definidos: verde y azul.

El suave murmullo del bosque

y la claridad celeste, delatores

de este laberinto que confunde norte y sur

en mi mente difusa en lúgubre bosque.

Bueno sería el verso breve

iniciado sin precisar razón

la sinrazón precisa y leve

basta para alcanzar el don

ajeno de la poesía que sólo pertenece

a guía el fuego candente del que se precie.

Yago ( Diego Galera Morales ). 1r premi, de 18 a 59 anys.

 

Balsareny

Nascuda al peu del Llobregat,

bressol de la teva infantesa,

vila de Balsareny, reina de vinyes i conreus,

a la teva falda descansa el Bages plàcidament.

Cordó umbilical que dónes vida

a la ciutat mare de la Catalunya central,

ets mare i ets filla al mateix temps,

seny i joventut d'infància a la senectut.

De fills il·lustres riquesa pura,

cabal de fe i de cultura,

on el temps s'escriu amb lletres d'or,

el seu caràcter ens omple el cor.

Ets posada i plaença de braus traginers

homes forjats a la intempèrie

que amb el matxo a bast

recorrien camins rals dies i nits fatigants.

Carros i carreters que deixen tritlla i petjada

d'una època ja passada

retornen al present sens mentir en història,

tu en fas digna la seva memòria.

Altiu castell, símbol de força i poderiu,

corona i escut d'aquest poble

noblesa en el sentir de la gent,

i quan de festa s'engalana

per les teves venes et bull la sang,

convides amb senyeres i estàndards desafiants

a conquerir el cim més alt de llibertat.

Balsareny terra de vinyes i conreus,

pagesos i vinyataires invoqueu:

Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara no ens deixeu!

Mingo ( Jaume Crespi ). 1r premi, més de 60 anys.