- Cercle literari -

El regal

 

Avui m'he endut un ensurt molt gran. Què dic un ensurt, un infart! Ai senyor! Si al menys hagués tingut un amic carter, una altra cosa hauria estat.

El meu amic carter, en veure que aquella carta no era per mi, hauria escrit al sobre alguna cosa així com: “No hi és i no el busquem més!” i hagués retornat la carta. Però la trista realitat és que la carta me l'han donada en mà i no me n'he pogut desentendre.

El sobre duia el meu nom i la meva adreça, i a sota, amb lletres ben grans: “Això és una participació de casament per a tu i la teva senyora, i no t'amaguis ni dissimulis”.

Quan vaig reaccionar li vaig dir a la meva muller: “ Carinyo , on guardes aquelles estúpides tasses de cafè amb la nansa de plata que no utilitzem mai?”.

- Que antic que arribes a ser! Ara es porta un número de compte. - Un número de compte?! I què fem amb les tasses de cafè amb la nansa de plata?

Déu meu! Un vestit nou, sabates, haver de rentar el cotxe, una camisa, el món que em cau a sobre... una perruqueria, Perruqueria?.. la meva dona?

- Apa! No vull ni pensar-hi! L'única cosa que he de pensar és pensar com ho pago tot.

- Carinyo ! I si ens venguéssim les estúpides tasses de cafè amb les nanses de plata?

I no és només aquesta despesa, sinó el fastigueig del dia del casament. Allà, abans d'entrar a l'església, tots diuen: que maca que és la núvia (15 segons), quina bona parella fan (15 segons), com ho podem fer per arribar al restaurant sense perdre'ns? (15 minuts). Tots hi saben anar, però sempre hi ha algú que es perd. I dins l'església, per més respectuós que un sigui, estàs més pendent de no portar la tieta de la núvia en el teu cotxe, que no pas de la cerimònia. I si s'allarga molt la cosa, allà, tothom de pensament es criticaran els seus vestits. Jo me'n salvo! Perquè el meu pensament ja és una obsessió: Alguna cosa n'hauríem tret, de les estúpides tasses de cafè amb les nanses de plata.

- Nen! Aixeca't! Que ja són les set!

- Uf!!! Quin malson que he tingut!

Ring, ring! - Qui és? El carter! Oh, Déu meu, quin horror!

Josep Estruel Filella