Club Handol Balsareny: una petita part de la història

 

Amb l'arribada a Balsareny del mestre Francisco García Jiménez, es va iniciar una època d'un esport nou fins aleshores al poble, l'handbol, que tants dies de glòria ens ha donat en els seus 39 anys d'existència al poble.

El Sr. García va ser el promotor d'aquest esport a Balsareny. Tot va començar a nivell de col·legi, amb campionats comarcals i intercomarcals, i es va crear el Trofeu Sant Jordi, organitzat pel front de joventuts, amb categoria masculina i femenina. Així doncs, el 1968 va tenir lloc el primer campionat intercomarcal amb la participació de diversos col·legis de Manresa, Santpedor, Sallent, Balsareny, Puig-reig, Gironella, Berga, Sant Salvador i segurament algun altre poble del Berguedà que ara mateix no recordo. El 1969 es va celebrar la segona edició del campionat, i l'any 1970 es va crear el Primer Trofeu Comarcal de Primavera, on participaren el Balsareny, Sallent, Santpedor i el col·legi Oms i de Prat de Manresa.

Durant tot aquest temps vaig fer de delegat, ajudant el Sr. García, i al mateix temps que es feia handbol també es feien altres esports.


El 1974, el Sr. García va marxar de Balsareny i llavors vaig assumir la presidència de la secció d'handbol del Club Natació Balsareny , club al qual pertanyia i que portava el seu nom.


Els inicis van ser difícils, ja que no tenia la preparació del Sr. García , que no oblidem havia estat jugador de primera amb l'equip de Montgat i també directiu comarcal de la Federació Provincial d'Handbol. No obstant això, m'hi vaig enfrontar amb fermesa i sense por i vaig mirar de conservar allò que van deixar sota la meva responsabilitat.

Amb bastant de dificultats vam organitzar una nova junta directiva, entossudits a seguir endavant, tot i que era bastant reduïda, ja que quan va marxar el Sr. García tots vam creure, fins i tot jo mateix, que allò s'acabaria aviat. I així vam començar la difícil tasca, amb un equip en tercera categoria bastant mal organitzat i un equip femení que desgraciadament va desaparèixer. Tanmateix, vam treballar fortament l'esport base, que era l'únic planter que teníem.

L'equip aleví va treballar a consciència i en la temporada 1974-75 ens va donar la primera alegria en proclamar-se campió provincial. Aquest equip va pujar com l'escuma; als dos anys ( temporada 1976-77) va tornar a proclamar-se campió provincial en categoria infantil i en la temporada 1978-79 campió provincial en categoria juvenil.


Aquests triomfs em donaven forces per continuar, malgrat la difícil situació que travessava l'equip sènior de tercera perquè ens quedàvem sense jugadors: uns pel servei militar, altres per problemes de feina i algun altre per problemes familiars. Era difícil completar l'equip i em vaig trobar davant la necessitat de buscar jugadors fora de Balsareny . Alguns d'aquests van ser, per exemple, els germans Morral de Sallent , el Beringues, Luis Cubo de Manresa, Carlos Álvarez de Sallent i alguns altres que vam anar canviant cada any esperant l'arribada de l'equip que amb tant d'èxit havia pujat des d'alevins, infantils i juvenils. Va ser una gran sort que aquest grup de jugadors pugés en les diferents categories molt unit i compenetrat i amb la seguretat d'ells mateixos que els seus èxits no s'acabarien aquí. ? I així, en finalitzar l'etapa de dos anys a juvenils, van passar a segona B i l'any següent a segona A i el següent a primera provincial. Allò va ser increïble , el petit poble de Balsareny tenia l'equip de referència de l'handbol a la comarca del Bages i del Berguedà .

Veient el potencial que el nostre esport havia pres i comunicant-me la Federació que s'havien de fer uns estatuts socials nous, l'1 de setembre de 1980 es va reunir la junta directiva i es va acordar per unanimitat la reforma. Aleshores la junta directiva estava formada per les següents persones:

President: Juan Luís Chávez Díaz

Vicepresident: Alfred Selgas Santamaria

Secretari: Pere Medina Rodríguez

Tresorer: Rafael Fernández Díaz

Vocals: Joaquim Abadal Mauri, Manuel Capel Molina, Joan M. Font Viñas, Emilio Gamisans Martín, Eugenio Gómez Magdalena i Eduardo Novell Camañes.

Aquests estatuts van ser enviats a la Federació però no van ser aprovats ja que s'estava instaurant la Generalitat i els seus diferents departaments i van ser cursats als organismes competents a Madrid. L'1 de setembre de 1983, quan ja va estar normalitzat, es va tornar a reunir la junta directiva del club, que en aquell moment estava composta per:

President: Juan Luís Chávez Díaz

Vicepresident: Joan M. Font Viñas

Secretari: Pere Medina Rodríguez

Tresorer: Eugenio Gómez Magdalena

Vocals: Joaquim Abadal Mauri, Ramon Bessa Xandri, Pedro García García, Pedro Mirallas Ferriz, Jordi Serra Casas, Antoni Vilaseca Soler i Marc Vilella Bonals.

? Els estatuts van ser redactats novament, aquesta vegada ja en català, i es va donar al club el nom amb el qual es coneix actualment: Club Handbol Balsareny .
Aquests estatuts finalment van ser aprovats el dia 30 de gener de 1984 i inscrits amb el número de registre 3218. Vam enviar-ne una còpia a la Federació Catalana el dia 29 de febrer de 1984.

Mentrestant, l'equip va seguir la seva ascensió amb un joc que delectava tothom i amb les seves millors actuacions durant la temporada 1983, any en el qual ens vam classificar per a les fases d'ascens a divisió nacional i amb una alegria immensa vam preparar les maletes i vam anar a València, on es va celebrar una de les fases d'ascens. Ens va acompanyar en aquesta aventura mossèn Josep Colell Soler , que va ser testimoni del comportament dels valencians, castellonencs i alacantins.

Tots vam plorar de ràbia i desesperació en veure com ens van robar l'ascens guanyat amb contundència i categoria, no va ser possible per la diferència de gols, concretament quatre que van cedir els alacantins i castellonencs. De tota manera va ser una gran experiència que ens va mostrar l'equip que teníem: uns campions en companyonia amb categoria fair-play . Va ser una setmana inoblidable.

No obstant això, aquest esdeveniment va marcar un punt d'inflexió en la moral dels jugadors i s'hi va unir la pèrdua d'alguns components que per edat i cansament van anar deixant l'equip. Recordo per exemple José Pelegrín , un lateral dret dels bons...

L'equip va anar perdent força i malgrat la incorporació de jugadors procedents dels juvenils, la veritat és que, per diverses raons, no es va recuperar el nivell anterior i s'entrà en una època no gaire brillant esportivament parlant.

Potser la cosa més destacable d'aquells moments va ser la construcció del pavelló poliesportiu, però arribava dos anys tard. Va ser durant aquell període quan vaig estar a punt de llançar la tovallola: l'equip envellia i de les categories inferiors arribaven molt pocs jugadors amb les ganes i el nivell necessaris per mantenir la categoria.

D'aquesta època cal ressaltar la nostra participació l'any 1985 al Torneig Internacional de Carcassona a França, al qual vam anar amb la mateixa il·lusió que dos anys abans a València. La veritat és que ens ho vam passar molt bé i dels cinc partits jugats en vam guanyar quatre i en vam perdre un a la tanda de penals. A la tornada d'aquest torneig vaig rebre un telegrama de la Federació en el qual ens comunicaven que estàvem classificats una altra vegada per disputar de nou l'ascens a divisió nacional; aquesta vegada era a un sol partit contra l'equip Aigües d' Esplugues de Llobregat .

Això ens va omplir d'alegria i il·lusió, ja que havíem guanyat a aquest equip els dos partits disputats durant la lliga. Així, acabats d'arribar de Carcassona amb cinc partits, en 24 hores ens en vam anar a Sant Fost de Campcentelles, on s'havia de celebrar el partit. Vam començar molt bé i ràpidament ens vam posar per davant al marcador arribant al final de la primera part amb cinc punts d'avantatge, però la segona part va ser un desastre, els jugadors es van enfonsar i des de la banqueta no es va saber reaccionar. Finalment vam perdre el partit ridículament, fet inimaginable abans de l'inici.

Aquest fet, vertaderament, va ser un glop amarg difícil de superar i del qual encara em sembla que en tinc residus dins meu. En aquell moment em vaig adonar que l'equip envellia i que aquella etapa d'handbol fenomenal arribava a la seva fi. Començàvem a necessitar urgentment un relleu, que desgraciadament no es veia en el nostre equip juvenil. ? Així que havia de començar de nou a treballar des de la base, traient hores lliures d'on fos i, amb l'ajuda dels meus companys de junta i entrenadors, aconseguir una altra fornada de jugadors capaços de renovar el primer equip adaptant-se als nous estils de joc cada vegada de major velocitat i duresa.


Realment estic satisfet de les hores que hi vam passar, i reconec que vaig ser molt exigent. Vaig intentar donar exemple exigint-me més a mi mateix; alguns no entenien que els èxits sense esforç no s'aconsegueixen. Per això als alevins i infantils que vam tenir al col·legi sempre els deia: " Vosaltres, què voleu? Ser jugadors o passar l'estona sense aprendre res? ". Cal continuar exigint-los per tal que el dia de demà siguin el relleu dels majors i si és possible que entre ells sorgeixi una figura de l'handbol que pugui jugar en algun equip d'elit i que porti el nom de Balsareny amb orgull. Recordo que aquesta possibilitat la van tenir el Sergio Valle o l'Òscar De Miguel , que van ser seleccionats diverses vegades per jugar amb el Granollers i van dir que no, que preferien jugar amb els seus companys.


Per finalitzar, he de mostrar el meu agraïment a totes les persones que en una o una altra època han estat amb mi en les diverses juntes directives o com a entrenadors i a tots els jugadors que he conegut al llarg de tots aquests anys; 30 a l'Handbol i 23 com a president.

Juan Luís Chávez