No poso en qüestió que part de culpa de les nostres sensacions vers la política la tenen els mateixos polítics. Però cal trencar una llança a favor dels polítics. La seva feina és desagraïda i poc reconeguda com a conseqüència d'una societat que cada cop s'està convertint més en savis-jutges que es fan seu el dret d'opinar; i això no és el més greu, només faltaria: tothom té dret a opinar en democràcia, que és un dret que adquiríem tots nosaltres després d'anys d'ostracisme i un silenci imposat per les altres dues maneres de fer política: la religió i la militar.

Però no em vull desviar del que volia comentar; la tasca dels polítics. Actualment ens trobem davant d'un període que el fet de criticar la feina dels polítics és un acte no només legítim, sinó que està tan de moda com comentar els affaires de la premsa rosa. Ens trobem en un punt que la societat critica més quan menys activa està, fet que no passa a països com Suècia, Noruega o Finlàndia, on la manera de fer política, i no només dels polítics sinó de la societat, és molt diferent a la d'aquí, que s'explica en part, per la cultura política i la tradició històrica de cada país. Als països nòrdics, la societat treballa per a tots els àmbits i per a totes les persones sense posar en qüestió la legitimitat d'un govern sorgit i format mitjançant les normes democràtiques que regeixen el país.

Com he dit abans, no poso en qüestió que part de culpa la tenen els polítics actuals dels nostres voltants, que cansen els votants amb els seus discursos monogràfics i monòtons i desmotiven l'electorat amb promeses incomplertes i escàndols reiterats. Però també és culpa de la societat. Una societat que es creu amb el dret d'opinar, de fer crítica, però una crítica destructiva i mai constructiva. Una societat que no aporta solucions als aparents desastres creats pels polítics. Ens trobem davant un moment on l'associacionisme està en perill d'extinció, on les entitats van enrere en comptes d'endavant, per l'increment de l'individualisme i la disminució dels valors. I tot per l'egoisme d'aquesta societat, que s'ha acomodat als nous serveis que uns polítics li van concedir en el seu dia. Avui molts creuen que tenen el dret —i no el deure— que els seus fills facin una activitat extraescolar, per posar un exemple d'aquesta comoditat. A més, molts també defensen que aquesta activitat ha de ser gratuïta i subvencionada per part d'alguna administració pública, i no ho veuen com un bé per a l'infant o adolescent. Tot té un preu i l'educació dels fills també.

El concepte està equivocat, ja que molta gent es pensa que tenim una societat del benestar amb un model com l'escandinau, però de fet ens trobem davant d'un model de benestar més proper a l'americà o residual, on les privatitzacions et donen uns drets que no tens amb allò que és públic, la qual cosa t'obliga a uns deures. I precisament com que les entitats són de caire privat, heus ací l'equivocació. El creuament de conceptes ens porta a l'error. Aquest problema no està relacionat amb posicions ideològiques, ja que possiblement molts creuen que si manessin les dretes ho farien millor que les esquerres i viceversa, però la dicotomia entre dreta i esquerra no està tan allunyada com pot creure la gent, o com ho havia estat històricament. La dreta i l'esquerra política només es diferencien per la manera d'aplicar certs conceptes, com poden ser igualtat i desigualtat, llibertat i autoritat.... Però al cap i a la fi, la seva manera de fer política és força similar. Els principals temes parteixen d'un acord polític entre esquerra i dreta que dilueix diferències entre ells. És per això que la societat no entén que hi hagi pocs canvis entre un partit considerat d'esquerra i un de dreta en el moment de fer i executar política.

És preocupant com s'està desenvolupant la societat, una societat que rep tanta informació que s'acaba fent un garbuix mental amb qui ha de fer cada cosa, segurament a causa de la falta de preparació i educació. Fets com el cas de De Juana Chaos n'és un exemple. La culpa és dels polítics o dels jutges? De tots dos? O fins i tot del tercer sector, els mitjans de comunicació, que controlen i dirigeixen l'opinió pública? Possiblement la culpa és de la legislació actual, però en cap cas de la manera d'interpretar les normes bàsiques de l'Estat, tot i que de vegades es polititza aquesta acció, fet que creua les responsabilitats del poder executiu i el judicial: l'un es superposa a l'altre, i molts poden creure que són els polítics els qui tenen la culpa que aquest senyor hagi sortit en llibertat, i no veuen d'on prové l'error. Però be, com que està de moda criticar els polítics, també posem-los dins d'aquest sac: total, són els responsables de tot. En escoltar cada dia les notícies, sembla que a molts els agradaria tornar a viure en l'època en què l'Església supervisava tots els racons on els militars no arribaven, i on els tres poders, legislatiu, executiu i judicial, no estaven separats com ens van ensenyar Locke, Rousseau i Montesquieu, portant així a una perillosa concentració de poder.

Observo que la gent del nostre voltant vol una societat “escandinava” però amb mentalitats mediterrànies o populistes (altra manera d'anomenar la dictadura). Les bases d'aquesta societat es feren el 1978 i hem de ser conscients que partim d'uns fonaments mal fets. S'han d'intentar canviar de mica en mica, i crec que la societat ens ho hauríem de pènsar abans de criticar la feina d'unes persones que fan una tasca molt ingrata, però al mateix temps necessària perquè la maquinària de la societat no pari d'avançar, a no ser que vulguem les dues altres vies que hi ha de fer política: la religió i la militar.

Marc Selgas i Cors