Crec que no hi ha un conflicte de guerra al País Basc, que no estem parlant d’Irlanda del Nord, de l’IRA, que va ser la invasió d’un altre estat. Que s’està negociant amb terroristes, que per la via del terror es pot fer xantatge a tota una nació, que això pot comportar moltes conseqüències greus. Que altres grups, organitzadors... poden copiar aquest sistema. Que no es pot declarar treva, que no és això, que aquesta no és la paraula adequada. Aquests assassins s’han d’entregar. Que una vegada fet, els terroristes detinguts seran dividits en delictes de sang o sense. Que només seran a la presó pocs anys, arribarà l’amnistia i després porta. I aquí no ha passat res. Els terroristes seran al carrer i les víctimes, morts enterrats, morts en vida, mutilats, familiars i amics coneguts de les víctimes, seran oblidades. Aquest és el joc, aquesta és la política.

No m’imagino aquí a Catalunya que uns quants manin a tots, on la llibertat d’expressió quedi abolida, on les persones de diferents pensaments estiguin perseguides i tinguin por de sortir, que amaguin el diari que llegeixen, on s’han de pagar tributs als furs, on la gent calli, on una màfia tingui controlada a la població. I on les persones que puguin marxin, perquè no aguanten aquest sense viure, i les que no que aguantin. Reflexionem, us agradaria viure d’aquesta manera? Que fareu de màfia? O fareu dels que tot està bé i miren a l’altre costat? O fareu de víctima? Mai m’he qüestionat aquesta pregunta, perquè som bona gent. I aquí som persones diferents, que ens preocupa la vida quotidiana, arribar a final de mes, treballar i insistir als nostres polítics que facin més esforços per aconseguir el benestar d’aquesta gran família, els ciutadans de Catalunya. De Juana Chaos va matar 25 persones, dels quals dotze eren companys coneguts de promoció, el 14 de juliol de 1986 a Madrid, joves amb il·lusions, com jo, de fer quelcom, però ell va matar el seu futur. Anàvem a fer pràctiques de moto, no els agradava el recorregut, es queixaven que havien de canviar de ruta, que estaven massa vistos, per no donar-li oportunitat a la banda terrorista, i aquell fatídic dia, a l’Avinguda República Dominicana, Madrid, van morir assassinats per ell. Mai s’oblida, sempre recordaré els companys, com recordaré l’estat dels vehicles sinistrats, plens de forats de metralla, seients cremats i ferros doblegats, a l’Acadèmia de Valdemoro on els van dipositar. Sempre recordaré quan vaig obrir una porta de l’habitació d’allà a l’escola de trànsit, i vaig veure roba d’uniformes de trànsit ficada en bosses de plàstic transparent; a la prestatgeria hi havia cascs tacats de sang d’alguns companys que van morir aquell dia. Era el lloc on guardaven el vestuari dels agents assassinats. Aquesta pobre gent podria haver format una família com jo, haver gaudit de la vida i morir de grans. I tot per què? Per res, és fàcil matar per a una persona com ell. Quan estigui en llibertat el faran fill predilecte de la seva ciutat? Serà un heroi, tot sol ha pogut amb un govern, amb tota una societat, farà xerrades als seus, o potser donarà classe a la Universitat, perquè tindrà una o més carreres, regalades a la presó.

Quina sort, terrorista assassí. En llibertat sense penedir-se del que ha fet, i sense demanar perdó a les famílies. Per a mi, la seva vida no val res. En memòria de totes les víctimes d’ETA i en especial dels agents de trànsit de la guàrdia civil, promoció 88 d’Úbeda, que van morir sent joves, pel fet de ser persones humanes.

Rafael Muñoz Martínez